Miraculous Ladybug, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els ses personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainement.

Paraules: 4703.

24.- Bany

La Marinette i en Luka van transformar-se abans de saltar per l'ull de bou de l'habitació. La brisa fresca va asserenar-li una mica aquell temor absurd a un assassí amb motoserra.

—Abans de començar hem d'anar a veure a en Chat Noir.

—Saps a on viu? —va preguntar sorprès, tenia entès que la Marinette no sabia que era l'Adrien qui s'amagava sota la disfressa de gat.

—No, però tenim un punt de reunió establert. Ara que ets un portador fix has de conèixer el lloc per si mai passa alguna cosa.

Va captar, pel to, que parlava de la possibilitat que alguna cosa li passes a ella i que encara no s'havien acabat els secrets. En Sass l'havia anomenat guardiana, no li havia preguntat, però imaginava que el títol hi tenia alguna cosa a veure amb la pressió exagerada a sobre les seves espatlles.

—És una mica més endavant.

En Chat Noir estava assegut a la cornisa, amb les cames penjant al buit, taral·lejant quelcom. Semblava de bon humor.

—Hola, Chat.

—Ja em pensava que no et veuria fins que hi hagués un altre atac, Lady... —va interrompre's en girar-se i trobar que no era pas sola—. Viperion...

—Abans no diguis res, Chat...

—Has tornat a confiar-li el prodigi malgrat que el van akumatitzar un altre cop?

La Ladybug va fer un sospir profund.

—Sí. La guardiana sóc jo, això em converteix en la persona qui decideix si un portador és temporal o permanent.

—Però, Ladybug, en Hawk Moth sap qui és.

—És per això que no farà servir el seu prodigi si no anem a buscar-lo un dels dos.

En Chat Noir va creuar els braços amb la seva cua agitant-se darrere seu.

—Escolta'm. Quan en Hawk Moth va revelar les identitats de tots els herois vaig cercar a portadors alternatius —va explicar amb calma—. Tinc un portador nou i adequat per cadascun d'ells, menys pel de la serp.

»El seu poder és molt especial, tu ja ho saps, l'has fusionat amb en Plagg abans. S'ha de ser ràpid, observador i intel·ligent per a dominar-lo.

—I jo no en sóc cap d'aquestes coses, imagino.

La Ladybug va esbufegar exasperada.

—Chat, de debò, pots deixar de comportar-te com un marrec? No pots ser un gat i una serp al mateix temps.

»No he vingut fins aquí per discutir, només volia que n'estiguessis al cas.

—Doncs t'agraeixo la informació —va remugar.

En Luka no podia dir que no el comprenia, la Marinette l'estava interposant entre tots dos a les seves dues vides.

—Serà un plaer treballar amb tu si és que em necessiteu algun cop, Chat Noir.

—Ja, és clar, tu ets l'intel·ligent.

—Saps una cosa? No he fet servir mai cap altre prodigi, però sé que en seria incapaç d'entendre'm amb el teu, per exemple —va mussitar en Viperion atansant-li la mà—. I no tinc cap dubte que ets molt intel·ligent, Chat Noir. Si la situació ho requereix sé que farem un bon equip.

—Però mentre tant patrulleu junts.

—No ho fem —va tallar la Ladybug—. L'he dut per a que ho sabessis, res més.

Tot i així, no era veritat, era la segona vegada que patrullaven junts, malgrat que potser aquella en fos l'última. Finalment, en Chat Noir va encaixar-li la mà amb força com si amb allò volgués demostrar alguna cosa.

—Doncs seguiu no fent la ronda, jo he de tornar a casa.

—No m'ho puc creure!

—Ladybug, tant sols necessita temps.

Ella va fer un sospir i va mirar-se'l amb les celles arrufades.

—Abans quan no podia explicar-li les coses s'enfadava, ara que se les explico s'enfada. De veritat que no ho entenc...

—Tècnicament estàs ficant a un estrany a la vostra dinàmica.

—No ets cap estrany!

En Viperion va ensenyar-li els ullals esmolats en un somrís.

—I què sóc?

—Ets el meu...

La Ladybug va fer una ganyota.

—Tècnicament un estrany —va admetre, la seva relació com a Marinette no podia influir de cap manera en la seva faceta com a heroïna—. Però encara és un exagerat.

»I es fa tard, fem la ronda.

En Viperion va seguir-la tot saltant pels terrats. Tenia la sensació de perseguir a una deliciosa presa, la calor i la olor de la seva pell, el batec accelerat del seu cor; si tanqués els ulls podria seguir-la sense problemes. Aquell prodigi potenciava els seus sentits, com havia captat l'últim cop, es preguntava si faria el mateix amb les sensacions.

La ciutat era en calma, ni gats en arbres, ni baralles absurdes entre gent que havia begut massa. En Viperion va agrair-ho perquè va poder dedicar-se a entendre com funcionava el seu cos sota la influència de la joia màgica.

La Ladybug va colar-se amb agilitat a la seva habitació a través de l'ull de bou que havien deixat obert, en Viperion va imitar-la aterrant al terra de fusta sense fer soroll.

—Hauries de parlar amb en Chat Noir, sense mi.

—No vull pensar més en ell.

—És el teu company.

—Creus que no estic sent justa amb ell?

—Crec que hauries de parlar-hi.

En Viperion va subjectar-li la cara entre les mans per a poder besar-la. Va percebre el tímid rastre de maduixa d'aquell bàlsam labial que li havia regalat la Rose.

—Tikki, destransforma'm.

El subtil canvi en la seva olor i el tacte de la pell dels seus braços nus va accelerar-li el pols.

—Sass, destransforma'm —va xiuxiuejar conscient que ja tenia les hormones prou revolucionades com per a seguir jugant amb aquells sentits tant sensibles.

—Luka, penses que hauria de venir amb vosaltres a aquesta gira?

—M'encantaria que vinguessis, però entenc que no puguis fer-ho.

La Marinette va estirar d'ell cap al llit.

—Hi ha un prodigi amb que podria tornar a París si fos necessari —va xiuxiuejar arraulint-se al seu costat—, però em fa una mica de por ser a fora de casa...

—En aquest cas, has de decidir si paga la pena intentar-ho o és millor quedar-se a casa.

—A tu no et fa por deixar casa teva per a passejar-te per Europa durant dos mesos?

—El primer cop que vam sortir de França per a fer un concert estava mort de por —va declarar fent-li un petó al front—. No vaig poder escollir entre anar o quedar-me a l'internat, tot i que sé què hauria escollint de haver pogut fer-ho.

»Però, saps què? Que al final, l'experiència, va pagar la pena i me n'alegro d'haver-hi anat.

—Vols dir que hi hauria d'anar?

—No, provo de dir-te que has de valorar si aquesta experiència t'aportarà alguna cosa o si val més esperar. Decideixis el que decideixis et prometo que parlarem cada dia.

—I tornaràs a un munt de fans.

En Luka va ofegar una rialla contra els seus llavis.

—Pots estar tranquil·la, tant sols hi ha una fan que m'interessi i ara mateix és al meu llit.

Van passar la nit sense dormir, fent-se petons i moixaines.

La Marinette va esmorzar al Liberty abans de tornar a casa. Havia de pensar en si havia de provar de convèncer als seus pares per a que la deixessin anar o no, fent servir aquell parell de dies que els havia donat la mànager per a meditar-ho, decidint-se per anar-hi, tot i que, potser, no a la gira completa.

L'AURORA va fer-los arribar per email el contracta i, amb ell a la mà, la Marinette va reunir valor per proposar-li als seus pares que la deixessin anar, si més no, a Londres. S'havia preparat mentalment per a un infructuosa batalla rebent la sorpresa més gran de la seva vida en rebre un "sí" com a resposta. La Marinette sabia que la seva mare havia deixat la Xina als quinze anys, que havia arribat a França amb una beca sota el braç per a seguir estudiant i que havia canviat el seu nom per adaptar-se amb més facilitat a la seva nova llar; havia esperat comprensió de part seva, però no una resposta afirmativa tan sobtada.

Els seus pares li havien fet una llarguíssima xerrada sobre ser responsable, el sexe segur, els perills de la nit, les males intencions de la gent... va arribar a un punt en que, la Marinette, no sabia si hi anava de gira amb en Jagged i Kitty Section o a una festa salvatge desfasada per a més grans de divuit anys.

Va parlar també amb en Wayzz sobre els possibles perills de deixar París durant dos mesos, el kwami va recordar-li que podia comptar amb en Kaalki per a tornar ràpidament si en Hawk Moth atacava i que, per tant, la seva responsabilitat com a Ladybug no es veuria afectada per aquell viatge i que no devia fer-ho servir com a excusa perquè tingués por de sortir de la seva zona de confort.

En Wayzz tenia raó, havia esperat que els seus pares no acceptessin que marxés i, com no ho havien fet, havia apel·lat a la saviesa d'en Wayzz per a que li digues que la Ladybug havia de ser a Paris si res de dolent passava. Perquè, tot i que frissava per poder viatjar i conèixer altres països al costat d'en Luka, li feia pànic enfrontar-se a un món desconegut.

Va escriure un missatge al xat de Kitty Section confirmant que els seus pares li donaven permís per anar-se'n de gira amb ells i, després, va centrar-se a fer una llista amb tot el que necessitaria.

Va fer la maleta, va agafar el prodigi de la tortuga i el del cavall i nerviosa va plantar-se a l'estació de tren a l'hora acordada. L'AURORA va comptar-los un parell de cops com si fos la mestre encarregada d'un grup escolar i amb un gest de la mà va convidar-los a pujar al vagó de tren.

La Rose i la Juleka va assaltar els seus seients, l'Iván va deixar-se caure al seu mentre parlava per videotrucada amb la Mylène, la Marinette va seure amb en Luka. L'Adrien va analitzar els dos seients buits, un al costat de l'AURORA i l'altra al costat de l'Iván, amb una ganyota va decidir-se per ocupar el contigu a l'Iván.

Va provar de parlar amb l'Iván durant el trajecte, però va acabar enviant-se missatges amb en Nino per amenitzar el viatge i no pensat en en Luka i la Marinette. En Nino era l'únic a qui havia explicat que havia deixat a la Kagami i que s'havia enamorat de la Marinette, li havia aconsellat que no s'hi declarés, però, com podia no fer-ho? Com pretenia que la deixés anar sense més?

L'AURORA va fer-se amb un parell de taxis que els van dur fins a un luxós hotel al vell mig del centre de Londres.

—Benvinguts —va mussitar la Penny rebent-los amb un somrís cordial al vestíbul.

—A on és en Jagged? —va inquirir l'AURORA.

—A la sala de concerts, és un pèl maniàtic amb el tema del so i els llums, sempre fa ell mateix les proves.

—L'idiota maniàtic de sempre. Volia assegurar-me que l'única restricció que els imposa al nois és la de les fotografies.

La Penny va moure la mà indicant el camí cap a la recepció de l'hotel.

—A això puc contestar-te jo mateixa: és l'única. Res de fotos i tot anirà bé.

Van fer el check-in i van seguir a la Penny cap a la desena planta. En Jagged havia reservat la planta sencera, la Penny va assegurar-los que era quelcom que feia sempre i que no havien de preocupar-se per pagar res, que els teloners sempre s'allotjaven amb ell i que totes les despeses, a excepció de les begudes alcohòliques, anaven a càrrec d'en Jagged. En Luka va agrair saber-ho, el molestava la idea que pogués donar-los un tracte especial a causa seva, tot i que era evident que, la suite a on s'hi allotjava era algun tipus d'agraïment que no necessitava.

En Luka va agafar la mà de la Marinette i va acostar-la a ell.

—Has dut el banyador? —va preguntar-li.

—Sí, tot i que encara no sé per a què.

—Hi ha un jacuzzi a la meva habitació, l'AURORA va enviar-me fotos —va xiuxiuejar-li a cau d'orella—. Pensava en provar-ho amb tu abans que la resta ho sàpiguen i s'hi convidin a ells mateixos.

La Marinette va sentir com les seves galtes es pintaven d'un intens to vermell. Va assentir incapaç d'articular cap paraula.

—És la 1010, vine quan t'hi hagis instal·lat.

La Marinette va afanyar-se a entrar a la seva habitació, la 1006, amb la cara vermella i el cor bategant amb força al seu pit.

—Oh, Tikki, m'ha convidat a la seva habitació.

—No és pas el primer cop —va contestar la kwami.

—Ja, però això és un hotel, no és pas el Liberty —va barbotejar bellugant les mans frenètica—. Les habitacions contigües són buides i hi ha un jacuzzi! Ai, Tikki!

—Marinette, en Luka no faria res que tu no vulguis ja t'ho ha dit.

—Ja ho sé, però és que jo vull estar amb ell.

La Tikki va arquejar una cella intentant trobar-li el sentit a tota aquella xerrameca accelerada de la seva portadora.

—Així doncs quin és el problema?

La Marinette va fer un teatral volta sobre ella mateixa i va deixar-se caure damunt l'enorme i flonjo llit.

—I si el decebo? I si se n'adona que sóc un desastre i passa de mi?

—Marinette, en Luka t'estima i no passarà res de tot això.

—Però, i si passa què?

—Li demanaré a en Plagg que li mostri quant de mal pot fer un cataclisme a les costelles.

—No ho faries això —va remugar amb la cara enfonsada al cobrellit.

—I ell tampoc ho faria, perquè t'estima.

Va quedar-se estirada mormolant coses inintel·ligibles contra el cobrellit uns minuts i, després, va posar-se dempeus com si acabés de trobar una resposta còsmica a tots els seus neguits i la seva energia s'hi hagués restablert del tot. La Tikki va fregar-se contra la seva galta i va animar-la a agafar les seves coses per acudir a la seva cita amb en Luka.

Va canviar la seva roba pel bikini i va buscar a la cambra de bany una tovallola amb que tapar-se sorprenent-se en trobar un suau barnús blanc. Va posar-se'l.

—M'esperaràs aquí?

—Seré aquí quan tornis —va assegurar la Tikki.

La Marinette va assentir, va caminar fins a la porta i va treure el cap per mirar a banda i banda del passadís comprovant que no hi havia ningú que pogués veure-la. Va guardar-se la clau magnètica a la butxaca i va sortir. Només la separava un porta de la suite d'en Luka, va fer un parell de copets, ell va obri-li deixant-la entrar. Duia posat el banyador, la mirada de la Marinette va vagar per la seva pell fent riure a en Luka.

—Ves per on, una noia en barnús s'ha colat a la meva habitació.

—Diria que m'hi has convidat a venir.

—Però no m'esperava que et passegessis en barnús pel passadís, podries haver-te canviat aquí, la cambra de bany té porta.

Va frenar l'impuls d'estampar-se el palmell de la mà a la cara, no podia ser més ximple.

—S'està acabant d'omplir.

Va seguir-lo fins a la cambra de bany i va esperar nerviosa en silenci fins que va acabar d'omplir-se. La Marinette va dubtar un instant, va sentir-se estúpida, en Luka i ella havia estat junts a la piscina, no la veuria en bikini per primer cop. Va desfer el nus del barnús i se'l va treure deixant-lo penjat a la barra amb cura.

—Va, vine.

En Luka va oferir-li la mà, ajudant-la a entrar amb ell. l'aigua era calenta, la Marinette va acomodar-se al seu costat.

—D'acord, encendré això —va mussitar tocant els botonets del lateral, no en tenia ni idea de com funcionava, però no podia ser tan difícil.

La potència de les bombolles va esquitxar-los la cara, la Marinette va fer un riallada. En Luka va barallar-s'hi amb la botonera fins que va aconseguir regular-ho.

—M'alegra veure que hi ha quelcom que no se't dóna bé —va riure la Marinette.

—És la primera vegada que faig servir una andròmina d'aquestes —va declarar rient també.

La Marinette va desfer-se de les cues permetent que el seu cabell caigués deixat anar i llis sobre les seves espatlles. Va deixar les dues gomes a la vora del jacuzzi i va relaxar-se.

—Com ho portes això de ser lluny de Paris?

—Bé, només han passat unes hores, però em sembla que no em fa tanta por com creia.

»I tu? Estàs preparat per pujar a aquell escenari demà?

—No diré que no estic nerviós —va xiuxiuejar acaronant el seu serrell humit, fent-lo a un costat amb afecte—, però estic preparat per fer-ho.

—I si en Jagged volgués tocar amb vosaltres?

En Luka va arronsar les espatlles, no hi havia pensat en aquella possibilitat.

—És feina, si passa, ho faré.

—Luka, no és feina —va replicar la Marinette agafant la seva cara entre les mans— i no ha de fer-te por admetre que no és còmode per a tu o que preferiries que no passés...

—He tocat amb ell abans i és més fàcil prendre-s'ho tant sols com això: feina. No em mal interpretis, no és que no vulgui parlar-ne d'això amb tu, és que no sé com em fa sentir.

—Pots parlar-me'n, t'escoltaré, no has de passar-ho tu sol.

—Estic bé, de veritat, però si això canvia en algun moment, et prometo que seràs la primera persona amb qui en parli.

Ella va somriure-li. En Luka va besar-la desencadenant tot aquell revoltí de ganes de més que amenaçava amb consumir-los. Va ajudar-la a acomodar-se a la seva falda, enganxant-la a ell, acaronant la seva pell i deixant-la fer el mateix amb la seva.

No va saber si havien estat els seus dits o els de la Marinette els que havien descordat el llaç de la part de dalt d'aquell bikini, però sí que havia estat la seva mà qui havia deixat caure la peça a terra fent un xipolleig contra el terra de marbre. La mà de la Marinette va cercar a les palpentes un espai per a colar-se a dins del banyador d'en Luka, ell va deixar de besar-la i tocar-la.

—Marinette... —va xiuxiuejar agafant-la pel canell aturant-la.

—Per què sempre ho fas això? Et molesta que et toqui? És això?

—És clar que no...

—Doncs què? Quin és el problema, Luka?

—Mari...

—No sóc cap nena idiota que no sap el que vol, sé que no sóc tan madura com ho ets tu, però sé què vull —va ventar molesta amb les galtes enceses.

—Marinette, ja ho sé, però...

—Però, què?

—Reina...

—Tan és, me'n vaig.

—Espera.

No obstant això, ella no va esperar-se, va sortir del jacuzzi, sense molestar-se a recuperar la part de dalt del seu bikini, va posar-se el barnús i va sortir de l'habitació donant un cop de porta.

En Luka va apagar el jacuzzi i va sortir per a eixugar-se. Era evident que havien de parlar d'aquell tema com abans millor. Va vestir-se per a seguir-la, va colpejar la seva porta, però la Marinette ni va contestar ni va obrir. Va tornar a la seva habitació sentint-se com un idiota.

Va estirar-se al llit, havia pensat passar aquella nit amb ella i deixar que passés el que hagués de passar, havia volgut dir-li, però no li havia deixat espai per a fer-ho i no sabia com arreglar-ho.

Va agafar la guitarra per a provar de posar en ordre les seves idees, va tocar algunes notes i va aturar-se. Les habitacions dels costats i la del davant eren buides, però podia haver-hi algú a la de sota a qui el molestés sentir-lo. Va penjar-se-la a l'espatlla, va guardar-se la clau magnètica a la butxaca i va sortir al passadís. Va pujar el tram d'escales que duia fins al terrat desitjant que la porta fos oberta, tot i que li quedava la opció de fer-ho als jardins de l'hotel, preferia evitar les zones que poguessin fer eco.

Va empènyer la porta i va obrir-se sense oposar gens ni mica de resistència, les notes d'una guitarra el van rebre. Va mirar al seu voltant cercant-ne l'origen trobant-se amb l'esquena d'en Jagged un parell de metres per davant d'ell envoltat de penombra. A en Luka va sorprendre'l trobar-se'l al terrat. Pel que es veia ell tampoc podia dormir i ambdós havien tingut la mateixa pensada per a relaxar-se.

—Vols seure?

En Luka va fer un bot sorprès, no havia fet tant de soroll, no s'esperava que l'hagués sentit.

—No voldria pas molestar.

—Aleshores estàs de sort perquè no em molestes.

Va decidir-se a avançar fins a ell i deixar a un costat l'orgull. Era assegut a terra damunt d'una manta que devia d'haver tret d'algun armari o del servei d'habitacions. Deixant de tocar la guitarra va fer un parell de copets al seu costat convidant-lo a seure amb ell.

—També toques la guitarra quan no pots dormir? —va preguntar-li en Jagged.

—Sí, m'ajuda a relaxar-me.

—Que és culpa meva?

En Luka va col·locar els dits al mànec de la guitarra i va tocar algunes notes.

—No, la Marinette i jo hem discutit.

—És greu? —va preguntar replicant els seus acords.

—No, però és la primera vegada que ho fem.

—La primera sempre és la pitjor —va fer tocant algunes notes greus i feixugues que van fer riure a en Luka.

—Ho saps per experiència?

En Jagged va arronsar les espatlles.

—Sé la fama que tinc, però no m'assemblo en res a la persona que venen el mitjans de comunicació, no em fico al llit amb la primera que se'm posa pel davant.

Els dits d'en Luka van fallar una nota, la següent va sonar forçada i incòmoda.

—Em sap greu, no hi estic gaire acostumat a parlar d'això amb tacte.

—No passa res.

—Estàs desafinant.

En Luka va enretirar els dits de les cordes adonant-se que ho feia. La guitarra d'en Jagged va reproduir una d'aquelles melodies de disculpa que havien intercanviat per xat.

—Puc preguntar per què heu discutit?

—Bé...

Els seus dits van tocar un galimaties de notes plenes d'incomoditat.

—Ho entenc —va mussitar en Jagged i en Luka va preguntar-se si de veritat havia entès alguna cosa d'aquells acords—. Les noies maduren abans que nosaltres, escolta-la, parleu, arribeu a un acord. Cada persona té el seu ritme, no pots fer-la anar al teu ni tu anar al seu, però sempre hi ha un tempo comú a on podeu recórrer sense que cap dels dos quedi forçat.

—Això ha sonat... sensat.

—No tinc només música a dins del cap.

—Parlaré amb ella, trobarem aquest tempo mig.

—No en tinc cap dubte que ho fareu —va replicar canviant el ritme de les notes que entonava.

Ambdós van posar-se a tocar la mateixa cançó, ho havien fet abans a casa de l'Adrien, però aquella vegada havien tocat el piano i la guitarra i la situació entre tots dos era diferent.

—Escolta, Luka, m'alegra molt que hàgiu acceptat la meva oferta —va gosar a dir per fi.

—No fer-ho hauria estat la idea més absurda de la història —va contestar deixant de tocar la guitarra—. No passa tots els dies que apareix una superestrella disposada a apadrinar-te.

—Superestrella —va repetir fent una riallada sorollosa—. Saps com vaig començar a la música?

En Luka va dissentir. En Jagged va deixar la guitarra.

—A l'institut, l'AURORA, l'Anaïs i jo teníem un grup. Sonàvem bé, però no com ens hauria agradat, els nostres estils no acabaven d'encaixar i érem un cas perdut. La meitat dels nostres assajos acabaven en un festival de crits.

»L'AURORA era la nostra vocalista, ella apostava pel pop. La teva mare anava més cap el rock dur i amb aquell caràcter seu es feia difícil mirar de raonar o dur-li la contraria. I jo, bé, com ara que composo i em moc en funció de com em sento.

»Fins que un dia va produir-se la gran bronca i vam deixar de parlar-nos durant mesos.

En Luka va preguntar-se si va ser llavors quan es va produir aquell episodi de la infidelitat, però no el va interrompre per preguntar-li.

—Vaig provar que em contractessin a alguns pubs, però no vaig estar de sort perquè no en tenia d'experiència, el meu nom no venia, no era ningú. Així que vaig començar a tocar al carrer.

»La veritat és que no estava pas tan malament, treia alguns calers i anava aprenent a moure'm davant del públic. —En Jagged va somriure i va sospirar divertit—. I un dia un paio amb un vestit d'aquells caríssims que caminava estressat va aturar-se en sentir-me, va seure al terra moll amb la seva roba elegant i va posar-se a assentir al ritme de la música.

»Vaig pensar: collons, aquest paio està tocat del bolet! —va exclamar movent les mans—. I saps què? Què estava com un autèntic llum! Va arrossegar-me per mitja ciutat per dur-me a menjar gofres! Creia que em robaria els òrgans i se'ls vendria al mercat negre, però va oferir-se a fer-me de mànager.

—És la història més absurda que he sentit mai. —Va riure en Luka.

—Doncs espera't que encara n'hi ha més. El paio va i em venta que jo sol no arribaria enlloc, perquè un guitarrista tot sol no fa res i que, bé, podia ficar-me a una banda que coneixia —va explicar arrugant el nas—. I no tenia perquè haver estat tan terrible, però tocaven música country. Puc tocar pop, fins i tot clàssica, però, country? Jo no sóc pas un cowboy, malgrat haver crescut a Washington. Així que vaig proposar-li fer el meu propi grup.

—La mare i l'AURORA?

—Exacte! Van tirar-me per sobre tot el seu mal geni, però al final van acceptar. A en Karim, el boig del vestit i les gofres, va semblar-li bé i vam començar a treballar.

»Tocàvem a bars pobres durant mesos, però vam guanyar-nos una mica de prestigi i tot semblava anar bé fins que es va tòrcer.

»L'AURORA i jo festejàvem, no era res seriós, vull dir que mai vaig prometre-li amor etern, de fet no crec que arribés a dir-li mai que m'agradava. Però ella sí que s'ho va prendre com quelcom seriós.

»I al final va anar-se'n en orris. Sempre vaig entendre'm millor amb l'Anarka.

—Vas enamorar-te'n?

—No ho sé, no ho crec. Em sembla que el que ens atreia era la música, però que mai va haver-hi sentiments romàntics per part de cap dels dos.

—Com vau acabar sense parlar-vos?

—Només va fer-se fonedissa —va mussitar fent petar els dits—. Vaig intentar trobar-la, però aquesta dona és impossible, si no vol que la trobin ni la CIA podria donar amb ella.

—Sembla que parlis d'una persona diferent de la que conec.

—No vull que pensis que en mal parlo d'ella, tant sols és que...

—Ho sé, és que no la reconec.

—L'Anaïs és una persona lleial i faria el que fos per la gent que s'estima. Estic segur que em tallaria els dits per defensar-te.

»Potser si hi hagués insistit en preguntar-li si eres fill meu al final les coses haurien estat diferents. Però era un marrec i era idiota.

—Imagino que ella també podrà haver fet les coses d'una altra manera —va mussitar arronsant les espatlles.

—Els marrecs fan ximpleries, és una norma còsmica no escrita.

En Luka va riure col·locant altre cop els dits a les cordes de la guitarra entonant notes còmodes i serenes.

—La Penny i tu sortiu junts?

—A la meva edat no surts amb algú, hi està amb algú o no hi estàs.

—Aleshores, esteu junts?

—Sí, tot i que no ho sap ningú, a banda de tu ara.

—Sembla una bona persona.

—Estàs de broma? La Penny és fantàstica! La meva vida se n'aniria a dida sense aquesta dona a ella, en Karim em concedia qualsevol antull que tingués, ella no.

—No sembla pas tan dura.

—Allà on la veus pot ser terrible, però l'estimo.

En Jagged va moure's al seu lloc, va gratar-se el clatell i va mirar-se'l a cua d'ull.

—Espero que no et molesti.

—No. No en tinc cap motiu per molestar-me per això.

—Ets un noi fantàstic.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! En Jagged i les seves batalletes van acabar allargant el capítol molt més del que estava planejat.