Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 2830.

21.- Refugi

—Torno de seguida —va xiuxiuejar-li en Luka a cau d'orella.

La Marinette va posar-se dempeus permetent que s'aixequés.

Ell va baixar amb calma les escales que duien a la cuina del Liberty. L'Anarka havia buidat l'armari dels plats i estava tornant a omplir-lo, en aquell ritual que repetia sempre que estava nerviosa.

—Mama.

—Sí, rei? —va mussitar amb veu tremolenca, en Luka no va saber endevinar si plorava o era a punt de fer-o

—No estic enfadat amb tu, ni et retrec res del que ha passat.

El repicar dels plats com a única resposta.

—Mama, pots deixar estar això i mirar-me?

L'Anarka va deixar anar el plat que duia entre les mans i va girar-se, tenia els ulls plorosos i la punta del nas vermella.

—Tens tot el dret del món d'odiar-me, Luka. Sóc una mare terrible...

—Mama, no ho ets i no t'odio.

—Hauria d'haver-t'ho explicat abans que ho fes en Bob.

—Ja ho sabia, fa anys que ho sé. Però semblava tan important per a tu que no ho sabés que mai vaig preguntar-te res.

—Com? Des de quan? —va interrogar sorpresa.

En Luka va arronsar les espatlles, va acostar-se a ella a poc a poc i va refugiar-la entre els seus braços amb afecte.

—En Jean encara vivia aquí. Cercava uns papers per poder anar a Praga amb la classe i vaig trobar-me una capsa plena de cartes.

L'Anarka va gemegar contra la seva espatlla. En Luka tenia deu anys aleshores, aquell mateix any pel seu aniversari, li havia demanat el seu primer CD d'en Jagged. Ella ho havia atribuït a la curiositat d'un músic cercant sons afins als que creava i li havia semblat irònic que l'escollís a ell precisament.

—Hauries d'haver-m'ho dit Luka.

—No crec que en Jean hagués estat gaire content. A més, m'havia imaginat coses terribles que havien fet que te n'allunyessis d'ell i no volia fer-te recordar-ho.

—En Jagged pot ser moltes coses —va xiuxiuejar— però és una persona noble i lleial.

—Però et va deixar anar.

—Ens vam deixar anar mútuament, ens vam ferir mútuament, no vam saber estar junt.

—He parlat amb ell.

—Si t'ha ferit li clavaré puntades de peu al cul —va declarar l'Anarka recuperant la seva energia.

—No, va ser molt civilitzat, jo no tant —va mussitar arronsant les espatlles—. Vaig estar a la defensiva, no estava gaire disposat a escoltar-lo; si la Marinette no arriba a ser allà amb mi m'hauria aixecat abans de la segona frase.

—Així doncs, va ser més aviat un discurs que una conversa?

En Luka va moure el cap.

—Hem trobat una altra manera de comunicar-nos i ha funcionat millor.

—La música.

—Sí.

—Rei, estàs bé tot sol a aquella casa?

—Sí, hi ha un estudi de gravació, he estat deixant-ho anar. Puc tocar de matinada sense molestar a ningú.

—Tornaràs? —va preguntar amb una nota de por a la seva veu.

—Necessito uns dies més, aviat seré per aquí assaltant la nevera quan tingui gana, així que tindràs temps per a afartar-te'n de mi.

En Luka va tornar a dalt amb la resta. Va xerrar una estona amb la Rose i la Juleka per a assegurar-se que treballarien amb el que els havia dut i li confirmarien què volien fer servir.

Va dur a la Marinette fins a casa seva en bici per a que pogués seguir estudiant i, finalment, va fer via cap al seu allotjament d'aquells dies.

L'Adrien va trucar a en Gorilla d'amagat per a que passés a recollir-lo tan bon punt en Luka i la Marinette van deixar el Liberty. La Rose va insistir per a que s'endugués les partitures per a treballar amb elles i les pogués copiar, fent-li prometre que les tornaria el diumenge al matí. Evidentment, l'Adrien, frisava per tenir-les al seu poder, sobre tot la que no tenia tempo. Va pujar al cotxe d'un salt i va moure el peu nerviós fins que van aturar-se al davant de la mansió. Va saludar a la Nathalie, sense molestar-se en preguntar pel seu pare, va pujar les escales i va entrar a la seva habitació com un huracà.

L'Adrien va deixar anar la motxilla al terra agafant amb força l'arxivador amb les partitures d'en Luka. Va seure davant del piano amb en Plagg flotant davant d'ell preocupat.

—Noi, no cal que et torturis pel que t'ha dit la teva xicota.

—No és això, necessito escoltar això —va replicar traient la partitura sense tempo.

—Saps que els teus ulls no reprodueixen les notes, oi?

L'Adrien va mirar-se'l amb els ulls entretancats.

—És clar que ho sé, però tinc una app que sí que pot.

Va fixar-la al suport i va agafar el mòbil amb els dits un xic tremolencs. Tot i que els acords, el compàs i els accents marcaven un ritme concret el tempo podia fer canviar la sonoritat creant il·lusions. Va fer una fotografia a la partitura i l'aplicació va traduir-la al so d'una guitarra, la cadència i el ritme mostraven quelcom que l'Adrien sabia que era més profund. Va modificar el tempo d'andante a larghetto abans de reproduir-la altre cop, tot sentint una lleu queixa de la ressonància de les cordes. No era el tempo adequat.

En Plagg va observar-lo arrufant les celles ben concentrat en el llistat de tempos que podia escollir. Va fer un esbufec, vençut, i va disposar-se a provar-los tots fins a trobar l'adequat.

Intent rere intent n'arrencava alguna cosa nova fins que, al sisè, va trobar-ho. Les cordes de la guitarra virtual semblaren voler esquinçar-se en sonar convertides en un lament, l'Adrien va deixar anar el mòbil sorprès com si la música pogués esgarrapar-li l'ànima.

—Collons —va xiuxiuejar sangglaçat amb pèl eriçat—. No em sorprèn que el meu pare n'estigui fascinat amb la seva música.

—Treballa la teva habilitat i...

—No, Plagg, jo no puc fer-ho això, ni tant sols entenc el que sento, tot i que m'agafin ganes d'arrencar-me el cor —va replicar tancant l'aplicació tot silenciant la música—. No estic segur ni d'entendre els meus propis sentiments, com podria transmetre'ls d'aquesta manera?

—Potser hauries de començar per deixar d'empènyer-te cap a una persona a qui no t'estimes.

—M'estimo a la Kagami.

El kwami va sospirar.

—T'ho diré d'una altra manera: no n'estàs enamorat d'ella.

I davant d'allò l'Adrien va haver de tancar la boca. Se n'havia enamorat de la Marinette i no podia pas negar-ho, ja no era només quelcom que creia, ho sabia i en allò no hi havia marxa enrere.

La Marinette va rodolar al llit, cansada, sentint com les vacances començaven a apropar-se. Necessitava aquelles maleïdes vacances amb urgència.

El mòbil va tintinar, va agafar-lo esperant-se un missatge d'en Luka, però, va trobar-se amb un d'en Jagged. Va desitjar amb totes les seves forces que no fos per demanar-li una altra portada. Va desblocar la pantalla i va llegir el missatge:

Gràcies per assegurar-te que en Luka parlés amb mi. Tinc entrades per al concert a París, què me'n dius? Convides als nois?

—Els nois —va mussitar la Marinette—. Es refereix a Kitty Section o a en Luka?

—A Kitty Section —va replicar la Tikki.

La Marinette va escriure:

És clar, seria genial, els encantaria, però... quan és?

Va sentir-se idiota per no saber-ho. S'havia connectat més amb la música de Kitty Section, deixant a un costat al seu gran ídol Jagged Stone, potser perquè s'havia tornat en hom més accessible i treballava per a ell de tant en tant. En Jagged va contestar:

Dissabte qui ve, noia.
Entrades amb passi per al backstage, sis per a Kitty Section, puc aconseguir-vos més si hi ha algun xicot o xicota que necessiti venir.

La Marinette va dubtar un moment.

—Perquè me les està oferint a mi? Hauria de fer-ho amb en Luka, no?

—Potser li fa por que això trenqui l'equilibri que han construït aquests dies —va mormolar la Tikki—. En el punt en que es troben deu patir per la seva reacció.

—Però Tikki, és el seu...

La Marinette no va acabar la frase. Era el seu fill, però també eren dos desconeguts intentant relacionar-se amb certa normalitat. Intercanviaven melodies, no feien servir paraules, dubtava que existís un so per a "tinc entrades pel concert".

—Suposo que tens raó, Tikki.

El seu dits van moure's amb precisió damunt del teclat tàctil composant la seva resposta:

Els ho preguntaré i t'ho confirmaré. Gràcies per pensar en nosaltres.

El missatge de "En Jagged està escrivint" va aparèixer a la part de dalt, la Marinette va esperar pacient fins que el missatge va saltar a la pantalla:

No et pensis que és quelcom completament altruista, també vull parlar de negocis amb vosaltres. He avisat a la vostra mànager per si accepteu, no vull que em trenqui els dits, els necessito per a tocar.
Només tinc el teu número i el d'en Luka, a més, no sé qui és el líder del grup sobre el paper. Per això he recorregut a tu. Ja em diràs el que sigui que decideixin.

La Rose era la líder, tot i que qui tirava del grup, en realitat, era en Luka. Ell semblava còmode amb els rols així i ella no pensava dir-ne res per a que ho canviessin.

La Marinette va escriure al xat de Kitty Section explicant-los allò de les entrades, tots van contestar entusiasmats en pensar que podrien assistir en directe a un concert pel que les entrades s'havien exhaurit una hora després de sortir a la venda. Era una gran manera de celebrar el final de curs. En Luka va enviar la ubicació de la casa seguida d'un missatge:

Us hi espero demà al matí, aprofitarem l'estudi de gravació per a donar-li un toc més professional al que tenim penjat. Parlarem d'això del concert si ho voleu.

—En Luka vol tornar a tocar —va mussitar emocionada—. Per fi vol tornar a tocar.

—Me n'alegro molt —va declarar la Tikki fregant-se amb la seva galta.

Va palmejar-se les galtes i va disposar-se a fer el que havia de fer: repassar una mica abans d'anar-se'n a dormir.

Al matí van reunir-se tots davant la Torre Eiffel per a poder anar junts fins a l'estudi a on s'allotjava en Luka. Van xerrar nerviosos mentre caminaven especulant sobre què farien i com seria el lloc. La Marinette va limitar-se a dir-los que era enorme i a esquivar la resta de preguntes.

En Luka se'ls esperava assegut als esglaons de l'entrada amb una llauna de refresc entre les mans, va saludar-los amb un somrís sincer i va convidar-los a entrar. Havia avisat a l'AURORA que els duria per a fer una reunió i gravar alguna cosa per la seva web, no volia que pensés que farien una festa, ella li havia contestat que hi confiava en ell i s'havia relaxat.

En Luka va notar la manera en que l'Adrien estrenyia el portafolis amb les partitures contra el pit, mossegant-se el llavi nerviós, va imaginar que havia fet servir alguna aplicació per a cercar els sons correctes com a mínim d'una d'elles.

Els va mantenir la porta oberta fins que van haver entrat tots, va ensenyar-los l'estudi a la planta baixa i després la resta del lloc per a que poguessin moure's amb llibertat per allà.

—Aquest lloc és increïble —va fer l'Iván que no podia mantenir la mirada fixa en un punt més d'un parell de segons—. Jo també voldria viure aquí.

—No hi visc aquí —va replicar en Luka—, només ho faig servir com a refugi uns dies.

—I l'acústica és al·lucinant —va fer la Rose amb un to cantaire gaudint de la sonoritat.

L'Adrien va quedar-se a l'esguard fix en en Luka que va somriure-li arronsant les espatlles.

—Que passa res?

—No, em preguntava si no et fa res estar-te aquí tot sol.

La imatge de la Marinette passant la nit allà amb ell va assaltar-lo fent-lo sentir incòmode. Eren parella, no seria pas tan estrany, la Kagami i ell havien passat un parell de nits junts d'amagat dels seus pares.

—No, he estat bé, la música és bona companyia.

—Luka. M'ajudes a moure la taula? —va preguntar la Marinette acostant-se'ls-hi.

Va rodejar-la amb el braç i va fer-li un petó a la templa amb afecte mentre l'acompanyava fins a la taula. En aquelles setmanes, des que ho havien fet oficial, la relació entre ells semblava haver-se fet més estreta i tornat més íntima. La Marinette es veia tan còmoda amb les seves mostres d'amor que ell no podia evitar fer-se milions de preguntes al respecte.

—Adrien anem a ajudar-los! —va exclamar la Rose penjant-se del seu braç.

—És clar, anem-hi —va acceptar, tot i que volia quedar-se a un racó i fingir que no els veia.

Van col·locar les taules per a poder treballar amb comoditat, van parlar sobre els temes nous que havia preparat en Luka, l'Adrien va evitar dir que havia escoltat el tema ad libitum amb el tempo correcte i que sabia què significava.

La Rose va repartir fulls amb les possibles lletres per a ells i, entre tots, van seleccionar els que es convertirien en cançons pel seu disc de debut i els que tocarien a la fira.

En Luka, la Juleka i la Rose van interpretar per a la resta el que havien escollit per a tenir una idea de com funcionaven les peces. L'Adrien, assegut al costat de la Marinette va gaudir de la manera en que la música d'aquells tres encaixava, tot i que hi mancava el toc enèrgic de l'Iván i la seva bateria, era fàcil fer-se'n a la idea de com sonaria al final.

Després unes quantes proves en Luka va acostar-se a la Marinette, va fer-li un petó al front i va xiuxiuejar-li quelcom a cau d'orella, per a fer-se fonedís tot seguit.

La Rose i l'Iván van debatre sobre l'ordre en que havien de tocar tots els temes, amb la Juleka deixant anar algun comentari pel mig i l'Adrien intentant participar-hi sense arribar a fer-ho, la Marinette va limitar-se a riure còmoda i acostumada a aquell caos.

Els papers rebregats van anar acumulant-se damunt la taula mentre intentaven posar en ordre les seves idees.

—Tu què en penses, Luka? A on és en Luka? —va preguntar la Rose mirant a totes bandes.

—Crec que ha baixat a l'estudi, aniré a buscar-lo.

La Marinette va baixar les escales fent saltirons i va obrir d'una estrebada la pesada porta de l'estudi de gravació, el llum de la sala era apagat, no obstant, el de dins de l'estudi era encès. No se sentia res. va caminar a poc a poc fins a situar-se davant del vidre que dividia ambdues estances per a comprovar que era allà assegut a un tamboret tocant la guitarra. Va revisar tots els botons del taulell de control revisant que no n'hi hagués un indicant que gravava, però no n'entenia que eren tots aquells llumets pel que va quedar-se immòbil esperant a que acabés i alcés la mirada i la veiés.

Era estrany veure'l tocar, però no sentir absolutament res. va moure's una mica amb l'esperança de cridar la seva atenció, en Luka la va veure, va deixar de tocar. Va fer-li un senyal per a que entrés. Va empènyer amb cura la porta i va entrar amb seguretat.

L'Adrien, amb l'excusa d'anar al bany, l'havia seguit amb cautela i se l'havia estat mirant per l'ull de bou, una mica incòmoda i nerviosa, fins que finalment havia creuat la segona porta. Va atrevir-se a colar-se a la sala silenciosa, a traves del vidre va veure'ls perduts l'un en l'altra parlant. No podia sentir-los, però si activés l'altaveu se n'adonarien. Va agafar els auricular i va posar-se'ls, va sentir a la Marinette riure musicalment.

—Així doncs... n'estàs segura?

—Sí.

—Està bé, et faré cas.

La Marinette va refugiar-se entre els seus braços, va sentir-la sospirar complaguda mentre els dits d'en Luka s'entortolligaven entre els seus cabells. Per què coi havia baixat si amb prou feines suportava veure'ls junts?

—Luka —va xiuxiuejar.

—Què passa?

—T'estimo tant.

—I jo a tu.

—Sé que no t'ho he dit mai, però t'agraeixo molt que m'hagis tingut tanta paciència —va declarar fent-li un petó curt als llavis—. M'has recolzat molt en tot això d'oblidar-me de l'Adrien, si no haguessis estat al meu costat crec que encara estaria atrapada al mateix punt.

»I mira'm, sóc aquí amb tu que ets increïble i no podria ser més feliç.

—Jo no he fet res, tant sols estar amb tu.

—No m'has deixat enfonsar-me, m'has ajudat a cada moment i això ja és molt.

L'Adrien va deixar anar els auriculars com si cremessin, la Marinette l'havia oblidat. Però quan s'havia fixat en ell? Estaria a temps per recuperar-la? La Marinette i en Luka havien començat a sortir abans que la Kagami i ell o això pensava.

Havia de recuperar-la, si la Marinette n'havia estat enamorada d'ell un cop trobaria la manera de reconquerir-la. Li sabia greu per en Luka, però no es rendiria així com així.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Sento la baixada de ritme amb les actualitzacions, porto un parell de setmanes complicadetes a la feina.
Mai subestimeu el poder del tempo d'una cançó, la velocitat pot fer meravelles amb la partitura més simple. El tempo més utilitzat és l'andante, que és de velocitat mitja i és el que, per defecte, detecten les apps que llegeixen partitures si no n'hi ha cap especificació. Sí, n'existeixen d'apps que llegeixen partitures i són una meravella, per exemple Music Pal que és de les més socorregudes i fàcils de fer servir.
Algú hauria d'explicar-li a l'Adrien que això d'escoltar d'amagatotis és una cosa ben lletja.