Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 3268.

20.- Maduixa

El seu mòbil va tintinar a la foscor, va fer mitja volta al llit preparat per ignorar-ho, amb massa mandra com per a agafar-lo i activar-ne el mode nit que semblava haver oblidat de posar. Va sospirar còmode, trobant novament la posició per a deixar-se caure als braços d'en Morfeu, quan el seu mòbil va tornar a tintinar. Qui collons li estava enviant missatgets de matinada? Va incorporar-se tot mirant les dues notificacions i l'hora a la pantalla tàctil. Dues notes d'àudio a dos quarts de quatre de la matinada.

Va bufar disposat a blocar a aquella persona que no coneixia les normes més bàsiques del civisme quan va adonar-se'n que era hom que no era registrat a la seva agenda.

Va desbloquejar el telèfon ple de curiositat i va posar-se els auriculars per a no trencar el descans de la seva companya de llit.

Les notes insegures d'una guitarra van agafar-lo per sorpresa, la melodia va tornar-se més segura parlant de frustració i por. No va necessitar tenir el número gravat a l'agenda per a saber qui era. El segon àudio va reproduir-se només acabar el primer, molt més curt, va sonar a disculpes sinceres.

Va disposar-se a teclejar la seva resposta adonant-se que amb un munt de paraules no podria ser prou sincer i que en aquell idioma s'entendrien millor.

En Jagged va sortir del llit amb cura i va tancar la porta per a minimitzar les possibilitat de despertar-la, tot i que tenia la son profunda, el so no podia escapar d'aquella suite insonoritzada i les vibracions eren més intenses del que era normal.

Va mirar la seva guitarra i després el piano solemne al vell mig d'aquella sala. La guitarra no podria fer el so i la ressonància que necessitava, va seure a la banqueta del piano, va assegurar el mòbil al suport que feia servir per gravar-se i va bloquejar el micròfon.

Va inspirar fondo amb els dits immòbils damunt les tecles sense que l'importés que pogués sentir la seva respiració inquieta abans que la música. Va decantar-se per les notes greus formant una melodia profunda d'alta ressonància que va esquitxar amb alguna nota aguda. Va enviar-l'hi i va esperar per saber si n'obtindria resposta, va veure el missatge a la part superior avisant que el seu interlocutor estava gravant un àudio. Va tocar algunes notes neguitós i va reproduir-lo tant bon punt va rebre-ho.

La tonada, aquest cop protagonitzada per un violí, replicava a la seva amb la mateixa barreja de por i incertesa, amb unes últimes notes que demanaven una segona oportunitat.

En Jagged va agafar la guitarra acústica i va gravar la seva resposta amb segrestat.

En Luka va tornar-li un veloç i precís pizzicato amb el violí que el va fer riure, realment en tenia de talent, no era només un munt de somnis de triomfar.

Van continuar intercanviant àudios alternant-ne els instrument en funció del que volien dir-se fins que el sol va començar a colar-se pel finestral.

—Jagged...

—Em sap greu, Penny, no volia despertar-te —va mussitar tocant distret les cordes de la guitarra mentre esperava la seva resposta.

—Que composes res de nou?

La Penny sabia que la inspiració no tenia horari d'oficina, però en Jagged intentava no assaltar cap instrument quan es quedava a dormir amb ell.

—No, estic mantenint una conversa amb el meu fill.

—Això és fantàstic.

En Jagged va reproduir l'àudio d'en Luka la Penny va reconèixer un violí i alguna emoció dispersa, tot i que per a en Jagged tingués tot el sentit del món a ella se li escapava força.

—És clar que sí, noi, només faltaria —va fer fent un parell de copets al sofà convidant-la a seure amb ell—. Que em graves?

—Sí, és clar —va xiuxiuejar mantenint premuda la icona del micròfon, el mòbil era ben calent i el nivell de la bateria era baix, va preguntar-se quanta estona feia que "parlaven".

Els dits d'en Jagged van marcar-se un riff alegre amb la guitarra, seguit d'alguns acords suaus i pacífics que la Penny va enviar tant bon punt va deixar de tocar.

—Portes despert tota la nit?

—Si fa no fa. Perquè no demanes l'esmorzar al servei d'habitacions?

—No, tornaré a la meva habitació i deixaré que seguiu parlant.

—Però, Penny, havíem quedat en passar el dia plegats —va protestar rodejant-la amb els braços i enfonsant la cara a l'espai entre el seu coll i l'espatlla—. Demà passat comença la gira i no tindrem temps.

El mòbil d'en Jagged va tintinar.

—Volies relacionar-te amb ell, ara que heu connectat no pots deixar-ho estar.

En Jagged va mirar-se-la amb una ganyota infantil, amb tot aquell maquillatge, l'efecte era més gran, però la Penny n'estava massa feta a allò com per caure-hi. Va estrènyer-li les galtes tot sentint l'agradable pessigolleig de la seva barba a la punta dels dits.

—Torno a la meva habitació —va determinar besant els seus llavis amb suavitat—. A més, hi hauria un escàndol si em trobessin aquí amb tu.

—Penny, a qui l'importa la premsa?

—A mi. Jo no sóc famosa i no vull a ningú ficant-se a la meva vida.

»Continua amb en Luka, jo estic bé.

El despertador de la Marinette va ressonar a l'habitació, estava esgotada, però no podia passar-se el matí dormint, va revisar el seu mòbil tot badallant, en Luka li havia enviat dos missatges a la una de la matinada, va desblocar-lo preocupada trobant-se amb un àudio de dos minuts i un "t'estimo". Va reproduir l'àudio alliberant les primeres notes de la melodia que havia composat per a ella seguides de quelcom que sonava a disculpes.

—Oh és tan bonic —va mussitar deixant-se caure altre cop al llit tot somrient.

—Sembla que en Luka es troba millor, no?

—Espero que sí... em preocupa que hi sigui allà tot sol sense ningú amb qui parlar.

La Marinette va afanyar-se a escriure:

Bon dia ❤️
Sona tan bonic que podria passar-me la resta del dia sentint-lo mentre estudio, de fet, pot ser que ho faci.
T'estimo.

En Luka no va connectar-se per llegir-la, va suposar que estaria treballant en alguna cosa o acabant el seu projecte de final de curs. Va palmejar-se les galtes, havia de concentrar-se en estudiar, havia d'aprovar. Havia de fer un últim esforç i després podria passar-se tant de temps com volgués amb en Luka.

Estudiar, exàmens, nervis. La setmana va passar lenta, sense gairebé temps per a parlar amb en Luka, malgrat que havien intercanviat missatges i ell li havia enviat notes d'àudio plenes de música. Havia aprofitat les estones de lleure per a treballar en la versió definitiva del vestit de Kitty Section per a l'Adrien, perquè no podia seguir fent servir els descarts.

La Rose va enviar un missatge al grup de xat de Kitty Section el divendres a la nit citant-los a tots al Liberty a mig matí, tots dan donar el seu ok, menys en Luka que va connectar-se per a llegir el missatge, però res més.

El pla que havia fet la Marinette per el dissabte al matí era visitar a en Luka a aquella casa que li havia deixat l'AURORA, assegurar-se que estava bé i passar una mica de temps amb ell. no obstant, el missatge de la Rose li havia engegat els plans enlaire, així que va pensar que aprofitaria per dur-li el seu vestit a l'Adrien i comprovar si li anava bé.

Va arribar al Liberty carregada, va saludar-los a tots i va seure al costat de la Kagami mentre tocaven un parell de temes. L'assaig sense en Luka sonava estrany, les notes de la seva guitarra li donava un punt especial a aquelles cançons. La Marinette va comprendre la por de la Juleka pel que havia dit en Bob a la seva primera topada, si en Luka deixava el grup se'ls faria difícil treure-ho endavant.

—El teclat de l'Adrien sona molt bé —va xiuxiuejar la Marinette.

—Encara sona forçat —va contestar la Kagami.

—Et molesta que toqui amb ells?

—No.

La Marinette va fer un sospir, creia que les coses entre la Kagami i ella estaven bé, que havien aconseguir establir una amistat força solida, però últimament la sentia tensa i a la defensiva amb ella.

—He fet res mal fet?

—Què? —va preguntar desconcertada la Kagami—. No, per què m'ho demanes?

—És que estàs una mica rara amb mi, Kagami.

—No és per tu —va assegurar-li—. Són altres coses, no tens res de què preocupar-te.

No obstant, la Marinette no podia evitar patir.

L'Adrien i l'Iván van quedar-se damunt de l'escenari tocant algunes notes que semblaven no encaixar bé, mentre la Rose i la Juleka van unir-se a la Kagami i la Marinette per a poder xerrar una estona. La Rose va furgar a la seva motxilla, amb gest orgullós va treure unes capsetes allargades d'una de les butxaques interiors, va oferir-les-hi a les dues noies que van observar-les amb certa curiositat.

—Bàlsam de llavis? —va preguntar la Kagami com si no fos evident.

—Sí! Eren d'oferta —va explicar la Rose—. Fan molt bona olor.

—I fan gust de fruites —va afegir la Juleka.

—Per a què volem un pintallavis amb gust de fruita?

La Rose i la Juleka va fer una rialleta per la pregunta de la Kagami.

—Per a que l'Adrien en tingui més ganes de besar-te, ximpleta —va declarar la Rose.

—És una idea absurda.

Tot i així, la Kagami va obrir-lo, el va olorar i va pintar-se els llavis amb ell.

—Fa olor de mores —va mussitar la Marinette acostant-se a la Kagami.

—Se suposa que ha d'atraure a l'Adrien, no a tu Marinette. —Va riure la Juleka.

—Per a tu tenim aquest de maduixa. —La Rose va oferir-li amb un somrís radiant als llavis—. La Juleka diu que a en Luka li encanten les maduixes, és perfecte per a tu.

Amb les galtes vermelles, la Marinette va estrenar-lo. La Kagami va imitar el seu gest apropant-se per a olorar-lo millor.

—Doncs potser teniu raó —va admetre la japonesa apartant-se de la Marinette—. Fan molt bona olor.

L'Adrien va caminar a poc a poc cap a les noies, va escurar-se la gola interrompent les rialles.

—L'Iván i jo hem acabat, vols que fem ara la prova de vestuari?

—Sí, és clar.

La Marinette va posar-se dempeus, guardant el llapis de llavis a la butxaca del darrere dels seus pantalons.

—Anem cap allà —va pregar la Marinette assenyalant l'espai proper a l'escenari—. Hi ha més lloc per a moure's i la meva bossa és allà.

Va observar-la mentre treia les peces amb delicadesa i les unia. La Marinette les hi va oferir.

—Guau! —va exclamar meravellat pel delicat patró de la pintura i la forma de les peces—. Has fet això amb tant poc de temps?

—Encara hi ha detalls per a polir, però gairebé és a punt, espero que et quedi millor que l'anterior —va xiuxiuejar—. Sento haver hagut de reutilitzar peces per l'anterior.

—No importa —va replicar notant la olor de maduixa en els seus llavis—. Que fessis una cosa així per a mi estant tan ocupada va ser un gran detall, Marinette.

—Emprova-t'ho.

L'Adrien va passar el cap pel forat de l'armadura i va ajustar-se les corretges al voltat del pit sentint que, aquell vestit nou, encaixava a la perfecció amb ell, les mides eren les seves i estava ideat per a moure's de manera natural amb ell. Va sentir-se còmode al moment, va somriure-li a la Marinette adonant-se que ja no li parava atenció, que estava concentrada en alguna cosa que hi havia darrere seu.

—Luka! —va exclamar de sobte amb la cara il·luminada per un somrís.

Va sortir disparada cap al noi que se l'esperava amb els braços oberts i la funda de la guitarra penjada a l'espatlla. Va atrapar-la amb tanta delicadesa que a l'Adrien va fer-li la sensació que ambdós encaixaven a la perfecció.

La resta dels nois van anar cridant el seu nom també i acostant-se fent que, l'abraçada entre en Luka i la Marinette, es tornés en una de grupal, fins i tot la Kagami va unir-se'ls-hi. L'Adrien va quedar-s'hi allà palplantat sense saber què fer, si acostar-s'hi o deixar-los tranquils fins que la mà d'en Luka va moure's convidant-lo a sumar-s'hi. Va descordar-se l'armadura amb cura tot deixant-la a la tauleta i va afegir-s'hi amb dubtes a aquella sorollosa i afectuosa benvinguda.

—Estàs millor? —va preguntar la Juleka.

—Has tornat per quedar-te? —va inquirir l'Iván al mateix temps.

—Assajaràs amb nosaltres? —va interrogar la Rose.

—D'un en un —va replicar.

—Luka, et trobes millor? —va preguntar novament la Juleka.

—Sí, estic millor, Juls —va contestar besant-la al cap—. Sento haver-te fet patir, sento haver-vos fet patir a tots.

—Et quedaràs amb nosaltres?

—He dut algunes coses, tot i que no tornaré encara.

»Val més que parlem a l'escenari.

En Luka va retenir-la pel canell mentre la resta hi anaven cap a l'escenari.

—He d'explicar-te una cosa després —va xiuxiuejar.

—Que ha passat res de dolent?

—No, tranquil·la.

La Marinette va posar-se de puntetes convidant a en Luka a tancar aquella petita distància entre els seus llavis.

—Fas gust de maduixa.

—La Rose ha dut uns pintallavis i hem estat emprovant-nos-els.

En Luka va tornar a besar-la, passejant la punta de la seva llengua pel llavi inferior de la Marinette fent-la estremir-se.

—Diria que puc acostumar-me a aquest pintallavis nou.

Va empènyer-lo suaument, però va riure amb les galtes vermelles. Sentia que havia caigut una altra d'aquelles barreres entre ells, perquè en Luka mai hauria fet allò un parell de setmanes enrere.

—Luka...

—Parelleta, ja us fareu moixaines més tard. —L'Anarka va passejar-se per la coberta amb els braços fent nanses—. Necessito de la vostra atenció, la de tots.

—Què passa, mama? —va preguntar la Juleka.

—S'està organitzant una fira benèfica per d'aquí tres setmanes, ho he estat parlant amb l'AURORA i li ha semblat bé que us convidi a participar.

—Benèfica?

—Tocaran diversos grups per la nit, hi haurà botigues amb coses artesanals i els beneficis aniran destinats a causes socials.

—No hi participaràs aquest any? —va inquirir en Luka.

—No, rei, aquest any no puc. Però vosaltres us hi esteu fent un lloc al panorama musical i això us donarà bona publicitat.

L'Adrien va assentir, la firma del seu pare hi participava cada any oferint curset de costura gratuïts.

—Bé, si t'hi sents amb forces per fer-ho, Luka, crec que seria una bona oportunitat.

—Hi estaré a punt.

L'Anarka va fer una passa cap a ell com si volgués abraçar-lo, però va semblar penedir-se'n i va quedar-se allà a on era.

—Podeu versionar alguna cançó d'altres grups.

En Luka va dissentir.

—Tindrem material nou arribat el moment.

—Fantàstic, us deixo treballar.

La dona va allunyar-se'n, tornant a l'interior del vaixell, en Luka va esperar a saber que eren sols per a despenjar-se la guitarra de l'espatlla.

—He dut això —va declarar en Luka traient un portafolis ple de partitures de l'interior de la funda—. He estat treballant una mica i... —Va sacsejar el cap, no en necessitaven els detalls del que havia estat fent—. Escolliu les que creieu més adequades pels pròxims temes.

—Has treballat molt! —va meravellar-se la Rose—. Hi deu haver com a mínim per a quinze temes.

—De fet, en són vint-i-cinc.

L'Adrien va mirar-se'l sorprès. Havia compost vint-i-cinc temes en poc més d'una setmana, va preguntar-se si hauria dormit res aquells dies.

—He pujat les bases al núvol per a que pugueu treballar-hi sobre elles. Adrien, hauràs de fer les teves partitures, no he pogut comptar amb ajuda per adaptar-les aquest cop.

—No hi ha cap problema, el que has fet és impressionant —va mussitar observant les partitures que li havia ofert la Rose—. Però aquesta no té tempo.

—Ad libitum.

—Què vol dir això? —va preguntar la Marinette.

—A voluntat de l'intèrpret —va explicar l'Adrien sense desenganxar els seus ulls verds de la cara d'en Luka—. No et preocupa que es perdi el significat que li has donat?

—Sé que la Rose trobarà el to adequat per a ella.

L'Adrien va tenir la sensació de que en Luka no volia que ningú en sabés el significat real d'aquelles notes i que, per això, no hi havia marcat el tempo.

—Ja, ho entenc. —I no tenia intenció de jutjar-lo per allò, havia aconseguit convertir la ràbia i la frustració en quelcom útil—. És admirable.

—Us ve de gust assajar una mica?

—Em sap greu, Iván, no m'hi quedaré gaire més.

—Oh, d'acord.

—Necessito uns dies més —va mussitar mirant-se'ls un a un—. Sento ser un llast, però no estic en condicions de fer una actuació decent ni tant sols per a un assaig.

—No passa res Luka, t'esperarem —va declarar la Rose.

En Luka va recuperar la seva guitarra, va agafar a la Marinette de la mà i va dur-la cap a les gandules. Va seure, sense deixar-la anar. La Marinette va dubtar un moment, però finalment va optar per seure a la seva falda i envoltar-lo amb els braços per a poder tornar a fer-li petons, en Luka va correspondre-li assaborint aquell toc de maduixa dels seus llavis.

—Crec que tenim espectadors —va xiuxiuejar en Luka contra els seus llavis—, que et sembla si seguim després?

—D'acord... què volies dir-me?

—He estat parlant amb en Jagged.

—Quan? Com?

—Hem estat intercanviant melodies de matinada.

En Luka va treure el mòbil de la butxaca de la funda de la seva guitarra i va desblocar-lo per ensenyar-li. N'hi havia tantíssims àudios que segurament trigaria hores en sentir-los tots, va sorprendre-li no veure cap missatge escrit. En Luka va aturar-se a un en concret.

—Aquest parla de tu —va mussitar pressionant la icona de reproduir.

Les notes de la guitarra d'en Jagged van omplir les seves oïdes, la melodia era suau i lleugera, la Marinette no va entendre-la bé, però li semblava bonica.

—I he de dir que hi estic d'acord.

—Ah, sí?

—Sí, ets bonica i delicada, però no fràgil, valenta i sincera.

La Marinette va besar-lo amb calma, sense oblidar-se que hi havia massa gent per allà.

La Kagami va fer un esbufec, l'Adrien va mirar-se-la confós.

—Què et passa?

—Ho estàs fent altre cop —va protestar la Kagami— i el que és pitjor, no te n'adones.

—Fer què?

—O és que tens algun fetitxe sinistre que implica mirar com aquells dos es mengen la boca, o encara estàs colgat al mateix punt de fa un any i escaig.

—No me'ls estava mirant! —va exclamar en un xiuxiueig molest, tot inclinant-se cap endavant—. Tenia la mirada perduda, això és tot.

—Mira, Adrien, no seguiré perdent el meu temps i energia en això, que tu siguis incapaç d'admetre la realitat no vol dir que jo hagi de fingir que no la veig —va declarar mirant com la Marinette recolzava el cap a l'espai entre el coll i l'espatlla d'en Luka amb els ulls tancats i un somrís als llavis—. La Marinette, sempre la Marinette, n'estic ben farta, Adrien.

»Has entrat en aquest grup perquè la Marinette hi és, si ella no vingués a veure al seu xicot —va pronunciar posant èmfasi a la relació d'aquells dos—, hauries seguit amb la teva avorrida vida de pianista solista.

—Et dic que t'equivoques.

—Nega-ho tant com vulguis, ja sé que gaudeixes fent-te mal a tu mateix, però no esperis que jo vulgui jugar al mateix joc.

—Estàs trencant amb mi?

La Kagami va arronsar les espatlles.

—Et donaré una última oportunitat, passa pàgina d'una vegada, Adrien.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Capítol vint, ja només en queden deu. En Luka baixant-se una mica del seu orgull de músic ferit per a comunicar-se amb en Jagged en l'idioma que millor domina, m'encantaria pujar les melodies que he anat pensant, però hauria de ser amb la flauta i perdria tota la profunditat, sobre tot les de piano i la seva ressonància alta.
El tema per a moure aquest capítol era un altre, però l'altre dia vaig comprar-me una barra de cacau a la farmàcia i feia gust de magrana, així que vaig canviar-lo als bàlsams labials amb sabors.