Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 2431.

16.- Aposta

La Marinette era al marge del col·lapse. L'última prova havia estat perfecta, tant que en tornar a casa l'havia escomès la inseguretat. I si els botons no eren els adequats? I si el brodat era massa gran o massa petit? I si havia estat massa optimista enllestint-lo tant d'hora? Estava a un pas de desmuntar el vestit sencer i tornar a cosir-ho quan en Luka va trucar-la per telèfon tallant el pànic que se la menjava.

Seria una setmana dura, però estava desitjant que arribés dissabte, fer entrega del vestit i ser lliure per a presenciar el debut dels seus amics. Havien quedat en dormir tots junts al Liberty després del debut i a la Marinette li venia tan de gust que sabia que els dies se li farien eterns.

L'Adrien, a la seva habitació, havia agafat el telèfon decidit a trucar a la Kagami, tal i com havia fet deu cops abans, però tant bon punt el seu dit s'acostava a la icona verda de trucada començava a tremolar. No podia fer-ho, sabia que hauria de enfrontar-s'hi tard o d'hora, per bé o per mal, però no en tenia prou valor. En Plagg reia d'ell i no podia pas culpar-lo, tenir-li aquella por absurda a la seva xicota quan volia arreglar les coses amb ella...

En Plagg estava disposat a prémer el botó verd per ell quan la xicota en qüestió va decidir tornar a trucar, l'Adrien va apartar-se el mòbil de la cara sobresaltat, però en Plagg va despenjar per ell.

—Hola? Adrien?

—Ho-hola, Kagami, com...?

—Enrabiada, així estic. Ja te n'has afartat d'ignorar-me?

—No t'he estat ignorant pas...

—No despenjar el telèfon quan et truco bé pot ser perquè estàs ocupat, no tornar-me les trucades es, sens dubtes, ignorar-me.

L'Adrien va entrar en pànic per un moment, la Kagami va fer un esbufec furibund.

—No m'ho diguis, has estat perdent el teu temps amb la Marinette, encara n'estàs enganxat a ella.

—Què? No! —va replicar molest pel fet que sempre fes servir a la Marinette com algun tipus d'arma llancívola—. He començat a tocar a un grup i no he tingut temps per a res. debutem demà i...

—Un grup?

—Kitty Section, el grup d'en Luka.

—Un nyap de grupet de rock que toca a un vaixell? Adrien, això perjudicarà la teva imatge.

—Potser tens raó, Kagami, però per un cop a la meva vida estic fent quelcom que vull fer —va declarar sense deixar-se acovardir pel seu mal geni—. I el meu pare hi està d'acord, és com un miracle i no penso deixar passar la oportunitat.

—Per si t'interessa, vaig tornar anit a Paris, he pensat que potser voldries saber-ho.

—Per què no m'havies avisat que...?

—Ho he intentat, però no has contestat les meves trucades.

L'Adrien va sospirar, tenia raó.

El dissabte al matí, la Marinette va sortir del llit d'un salt, va engolir el seu esmorzar i va matar el temps amb els seus nervis escoltant l'últim tema d'en Jagged Stone en bucle mentre dissenyava la portada pel single. Estava nerviosa. No, estava histèrica.

Amb prou feines va ser capaç de menjar res abans de sortir cap a la mansió dels Agreste. Va preferir anar caminant per a calmar-se, tot i que el seu pare va oferir-s'hi a dur-la en cotxe.

En Luka va enviar-li un missatge tot desitjant-li bona sort just quan creuava el reixat de metall dels Agreste. Va somriure desitjant tenir-lo al seu costat i poder fer-li petons.

La Nathalie va dur-la cap al jardí a on havien muntat un escenari amb els vestits penjats elegantment. Va veure el seu vestit i va semblar-li ridícul envoltat dels dels grans dissenyador, va sentir un parell de rialletes prepotents, però va mantenir el cap ben alt.

El primer en pujar a l'escenari va ser l'Adrien que va somriure-li, fent-li un discret gest amb el cap per a donar-li ànims. La Marinette va relaxar-se una mica, tot i que desitjaria que en Luka fos al seu costat agafant-li la mà tranquil·litzant-la.

En Gabriel Agreste va pujar al petit escenari que havien muntat al jardí, envoltat dels vestits que havien dissenyat per a l'Adrien. Va passejar-s'hi entre ells com si no els hagués vist abans, analitzant-los un a un amb les celles arrufades. La Marinette va deixar de respirar quan va plantar-se al davant del seu i va tocar el brodat de la butxaca del pit. El dissenyador va assentir i va continuar amb el seu tomb.

En acabar d'analitzar amb deteniment cada conjunt, la Nathalie, va córrer la cortina espessa i fosca tapant els vestits i a l'Adrien quedant només a la vista en Gabriel que els va fer un discurs que es notava molt assajat i poc natural per anunciar finalment que, l'Adrien, lluiria el vestit guanyador tant bon punt s'obrís la cortina.

La Marinette va moure el peu nerviosa, desitjant poder fugir i haver anat acompanyada com la resta, el que fos. Els nervis se l'estaven menjant per dins sense pietat, amb prou feines aconseguia seguir el fil de les paraules del dissenyador que va escurar-se la gola i va fer un gest delicat amb la mà cap a la cortina.

—I el guanyador o guanyadora és...

La cortina va obrir-se. La Marinette va quedar-se en blanc.

La coberta del Liberty semblava un camp de batalla, el desordre habitual s'havia tornat en un caos. La Rose i la Juleka corrien amunt i avall agafant coses sense solta ni volta, mentre en Luka provava de mantenir la calma.

—Va nois! —va exclamar l'Anarka picant de mans un parell de cops— ja ho sabem que les estrelles del rock sempre es fan esperar, però vosaltres encara no les sou. Si feu tard no tindreu una segona oportunitat i jo no he llogat una furgoneta per no res.

—Gairebé ja estem —va mormolar l'Iván guardant amb molta cura les seves baquetes a un estoig.

—Ai mare, ai mare, el meu micròfon —va remugar la Rose fent una volta sobre ella mateixa cercant-lo—. A on és?

—És a la furgoneta —va declarar en Luka—, com la bateria i el teclat.

—N'estàs segur?

—Sí —va replicar mirant el seu mòbil, encara no en tenia notícies de la Marinette.

—Luka, que has vist la meva màscara? —va inquirir la Juleka.

—La duus a sobre del cap, Juls.

La noia va tocar-se el cap i va respirar alleujada en comprovar que era allà de veritat.

—Tranquil·litzeu-vos, no és el primer cop que sortim en antena —va pregar en Luka a qui començaven a encomanar-li el neguit—. Tot anirà bé, tant sols hem de fer el de sempre, d'acord?

—Ets tan madur i valent, Luka —va declarar la Rose agafant les seves mans amb un esguard ple d'admiració—, no em sorprèn pas que la Marinette n'estigui tan enamorada de tu.

—T'ho agraeixo, però no hi ha cap relació entre una cosa i l'altre.

—Nens, fem tard, moveu aquests darreres cap a la furgo o marxo sense vosaltres.

—Luka —va mormolar l'Iván—. Creus que l'Adrien i la Marinette arribaran a temps?

El guitarrista va respirar fondo, aquella pregunta era la que el turmentava també a ell.

—La Marinette em va dir que el concurs acabava a les cinc, si no ha acabat ja deu estar a punt de fer-ho. Queda hora i mitja pel concert, arribaran a temps.

Si més no això esperava.

En Luka va seure al seient del davant i va cordar-se el cinturó de seguretat. Va tornar a revisar el mòbil. Res. ni un simple missatge.

—Tot bé, rei?

—Sí, mama, no és res.

La Marinette nerviosa va rebre el seu premi i el contracte mentre li feien un fotimer de fotos amb l'Adrien, encara abillat amb el seu vestit. Se'n feia creus, era com a un núvol, l'Adrien semblava més nerviós que ella i llavors va recordar-se que el temps se'ls estava acabant si volien arribar a l'hora al concert.

L'Adrien va fer-li una mirada significativa al seu pare que va mirar el rellotge i va assentir. Va picar de mans declarant el final de l'esdeveniment i anunciant que el dissabte vinent hi tindria lloc una entrevista amb la guanyadora per a una de les revistes de moda més importants de França.

—Et durem en cotxe —va xiuxiuejar-li l'Adrien a cau d'orella—. Hem de passar per casa teva per a que puguis canviar-te?

—He portat roba per a canviar-me —va declarar entreobrint la motxilla que duia—. Puc fer servir el bany?

—Vine amb mi.

L'Adrien va agafar-la de la mà i la va acompanyar al bany privat de la plant baixa i va pujar per canviar-se, tenien poc temps. Va agafar-la de la mà altre cop i va arrossegar-la tot corrent cap al cotxe a on en Gorilla els esperava amb la porta oberta.

—Marinette —va cridar-la mentre es cordava el cinturó de seguretat—. Me n'alegro molt que hagis guanyat, el teu disseny era el millor amb diferència. M'encantarà treballar-hi amb tu.

—Gràcies, Adrien, significa molt per a mi. —Va somriure-li relaxada—. Estàs nerviós?

—Pel concert? Una mica, però estic ben segur que ens anirà bé.

»En Luka sap el que es fa i arrossega a la resta, per això no em fa patir.

—Imagino que tens raó —va mussitar la Marinette.

En Gorilla va aparcar davant de l'edifici dels estudis de la televisió, els dos nois van saltar del vehicle i van entrar a cuita corrent tant bon punt el porter els hi va permetre l'accés. Van pujar a l'ascensor i van separar-se. La Marinette va dirigir-se corrent a les grades per a reunir-se amb l'Alya i la resta. L'Adrien va anar cap als vestidors a on eren els altres.

—Per fi! —va exclamar la Rose—. Pensàvem que no arribaves!

—Em sap greu, s'ha allargat una mica més del que estava previst.

—I la Marinette? —va preguntar en Luka.

—A les grades, ha vingut en cotxe amb mi —va contestar l'Adrien mentre la Juleka li ajustava les corretges del seu vestit.

—El concurs...

Van trucar a la porta, una dona castanya amb els auriculars posats va treure-hi el cap.

—Sou els següents, anem.

—Vinga, vinga! —va exclamar la Rose nerviosa.

El mòbil d'en Luka va vibrar a sobre la tauleta de cafè, l'Anarka va atansar-li. Va veure el nom de l'Alya a la pantalla, va desblocar-lo amb les celles arrufades. Per què li enviava un missatge l'Alya?

Sóc la Marinette, crec que m'he oblidat el mòbil a ca l'Adrien, oh Déu, sóc tan maldestre...
Ets el millor! Tot anirà bé, ja ho veuràs, t'estimo.

Va somriure sentint-se més relaxat. Va tornar-li el mòbil a la seva mare.

—D'acord —va pronunciar en Luka posant-se la seva màscara—, els hi ensenyarem el que és el rock'n'roll.

Van seguir a la dona fins a la entrada lateral de l'escenari. Les últimes notes del tema electrònic de l'XY van torturar les seves oïdes amb aquell so corcó i impersonal.

—Juleka, respira —va xiuxiuejar en Luka.

—Estic molt nerviosa, no puc fer-ho.

—Sí que pots, és exactament igual que a casa. Concentra't en divertir-te, la resta vindrà sola.

L'Adrien va somriure en veure'ls, el grup sencer era com una petita família i ara ell en formava part també.

L'XY va sortir de l'escenari amb un somrís burleta als seus llavis, assegurant-se de fer xocar la seva espatlla contra la d'en Luka com si fos quelcom casual. Va buscar a la Marinette amb la mirada, trobant-la asseguda a primera fila parlant amb l'Alya, l'Alix, la Mylène i la Kagami, que semblava enutjada.

—El proper grup —va anunciar el presentador— fa el seu gran debut avui, els vau veure l'any passat, però avui, per fi, podreu gaudir-los en directe. Sóoon, Kitty Section!

La Rose va sortir la primera, amb la faldilla rosa onejant amb gràcia damunts dels seus genolls, la Marinette va observar el moviment de la tela que actuava just com havia esperat que ho fes, creant la il·lusió que les seves passes eren delicades i que els seus peus amb prou feines tocaven el terra. Va seguir-la la Juleka, mirant l'esquena de la Rose, concentrada a les seves passes, però sense rastre d'inseguretat. Després va aparèixer l'Iván amb la seva impressionant corpulència, la Mylène va cridar el seu nom fent-lo ensopegar. Va seguir-lo l'Adrien, la Kagami va fer un esbufec.

—Està ridícul —va ventar creuant els braços a sobre del pit—, i no ho dic perquè el teu treball sigui dolent, si no perquè no té presència per això.

—Dóna-li temps, Kagami, s'hi acabarà fent, és un gran canvi —va defensar-lo la Marinette.

Llavors va sortir en Luka que la va saludar amb la mà, ella va tornar-li la salutació sentint-se una mica ximple per no poder cridar el seu nom com havia fet la Mylène.

—Ei, nena! —va exclamar l'Alya clavant-li cops amb el colze al braç—. Quin tros de xicot que tens, està per menjar-se'l!

—Alya! No ho diguis això! Quina vergonya!

—Tal i com ho veig jo —va intervenir la Kagami amb aquell to sec seu—, és qui arrossegarà a les fans, té presència. I carisma.

—Podeu parar? —va suplicar tapant-se la cara.

—Però tenen raó, Marinette —va afegir la Mylène—. En Luka és guapíssim i toca súper bé.

Gairebé com si algú hagués sentit la seva súplica, el grup es va posar a tocar acabant amb la conversa. El terra va vibrar quan el públic va posar-se a saltar al ritme de la música, les noies van deixar-se endur per l'ambient, oblidant-se dels seients i saltant amb la resta, cantant les cançons a cor que vols.

El grup va anar deixant-se anar a poc a poc, actuant amb naturalitat, com als assajos, guanyat seguretat en ells mateixos. Els instruments sonaven perfectes, la veu de la Rose tenia més energia que mai. La Marinette va entendre, veient-los a dalt de l'escenari, perquè l'AURORA havia acceptat el pagament en llaminadures.

L'AURORA, sabia que era per allà, li havia dit que aniria a veure'ls, tot i que aquell concert no fos obra seva, però no la veia per enlloc, a on eren totes aquelles coloraines?

Quan la última nota va vibrar per l'estudi el públic va esclafir en aplaudiments i crits.

—Com poden aplaudir-los així? —va queixar-se l'XY—. No valen per a res.

En Bob Roth va serrar les dents amb ràbia, tenien talent i se li havien escolat entre els dits, no havia pogut fer-se amb ells ni havia pogut destrossar-los. Havia estat un fracàs absolut. Però encara no havia dit la seva última paraula. Els destrossaria, era una aposta segura.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! La Marinette ha guanyat, els nois han debutat amb èxit, sembla que tot va bé i que el cel davant d'ell és ben seré, però aquesta amenaça final d'en Bob Roth augura coses diferents.
El proper serà un capítol llarg.