Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 2385.

08.- Quadres

Va arribar a casa eufòrica. Sabia que tot el que havia aconseguit era tenir entre les mans tres targetes de tres desconeguts als que ella no els importava gens ni mica, però era un començament i molt més del que anava buscant.

Va deixar les tes targetes damunt de l'escriptori i va contemplar-les. Amb qui hauria de contactar primer?

—Luka —va xiuxiuejar. La Tikki va mirar-la estranyada—. Hauria de començar per trucar-lo a ell.

—Li ho explicaràs?

—Per ara no. En realitat, no tinc res i no vull que em digui que ho deixi estar o que no paga la pena —va explicar recollint les tres targetes i deixant-les a un costat—. Prefereixo tenir quelcom concret, si és que surt bé, i que després sigui el grup qui decideixi si els interessa o no.

—El grup?

La Marinette va assentir.

—Penso que en Luka no és el tipus de persona que accepta ajuda en aquestes coses.

—Així doncs, no et fa por que s'enfadi?

—Por? Em terroritza que ho faci! Però crec que paga la pena intentar-ho. Ell m'ha ajudat molt en això de l'Adrien —va mussitar mirant-se les mans—. Ha tingut tanta paciència amb mi... He de compensar-l'hi d'alguna manera.

—No crec pas que en Luka necessiti que compensis res, Marinette. —La Tikki no acabava de comprendre com funcionaven les relacions entre els humans, eren confusos i contradictoris. No obstant, li semblava encantat tal i com estaven—. Però si estàs tan segura tens el meu recolzament.

—Gràcies, Tikki.

La Marinette va trucar a en Luka i va esperar pacient mentre sonava la senyal, fins que va saltar la bústia de veu.

—Què estrany... no contesta.

—Potser està assajant.

Va mirar l'hora, podria ser, però sempre li enviava un missatge abans de començar. Va sacsejar el cap per a no pensar en ximpleries i va centrar-se en el seu segon objectiu: fixar una cita amb el senyor Agreste per a la seva primera prova de vestuari. El bust de costura a mig vestir tenia un aspecte estrany amb la roba per l'Adrien.

Va marcar el número de la Nathalie que li va contestar gairebé al moment.

—Agreste Moda, parla amb la Nathalie.

—Bo-bona tarda —va quequejar, va escurar-se la gola—. Sóc la Marinette Dupain-Cheng, volia sol·licitar una cita per a la primera prova de vestuari pel concurs "Elegància i joventut".

Va esperar-se el que va semblar-li una eternitat, fins que la Nathalie va parlar.

—És clar, senyoreta Dupain-Cheng. Quan vol fixar-la?

—Demà-passat, dimecres.

—Té a la seva disposició la franja de sis a set del matí, de dos quarts de cinc a dos quarts de sis de la tarda i de vuit a nou del vespre.

La Marinette va mirar neguitosa el seu horari. Els dimecres plegava a dos quarts de quatre, si escollia anar a dos quarts de cinc hauria de dur les coses a l'institut i, amb la Chloé per allà, podria passar qualsevol cosa. Però de vuit a nou era massa tard.

—De dos quarts de cinc a dos quarts de sis —va demanar desitjant poder comptar amb que el seu pare li dugués les coses en sortir de l'institut.

—Molt bé, l'apunto. Que tingui un bon vespre.

—Gràcies, igualment.

La Marinette va penjar i va aixecar les mans al cel amb gest exagerat.

—Quin desastre! Com m'organitzaré amb els estudis? Podria saltar-me l'última classe, però si ho faig el pare i la mare em mataran i...

El to de trucada del seu mòbil va interrompre-la, va mirar la pantalla amb una ganyota infantil veient la foto d'en Luka en ella. Va despenjar.

—Hola, aquí l'infern de la desorganització.

En Luka va fer una rialleta.

—Hola, aquí una casa flotant amb massa soroll.

La Marinette va somriure recuperant una mica la calma, va seure recolzant els colzes a l'escriptori.

—Perdona, era a la dutxa quan m'has trucat.

—No passa res.

Va provar de no pensar en si estaria totalment vestit, ni en si s'hauria eixugat els cabells, ni en si, potser, només duia la tovallola posada. Va sacsejar la mà en l'aire com si provés d'espantar tots aquells pensament inadequats, agraint que no pogués veure la seva cara tota vermella.

—Per què he trucat a l'infern de la desorganització?

—He trucat a la Nathalie per a concertar hora i... no sé com m'ho faré. L'única hora que m'anava si fa no fa bé és a dos quarts de cinc, però no em donarà temps de passar per casa abans per agafar les coses —va explicar a tota velocitat i gairebé sense respirar—. Però no vull dur els trastos a l'insti perquè, bé, perquè hi ha la Chloé! I la molt bruixa sempre està maquinant coses no gaire bones i...

—És dimecres?

—Sí.

—Dimecres no tinc classe, si ho vols puc passar a buscar les teves coses, recollir-te a l'institut i dur-te en bicicleta a casa de l'Adrien.

—De veritat?

—És clar així podrem veure'ns una estona.

Va sospirar feliç per poder veure'l, perquè s'hi hagués ofert a allò, per ser allà per a ella d'aquella manera.

—Espera —va mussitar tornant a posar els peus a terra—. Tindràs coses a fer, assajar amb els nois, deures, compres per fer...

—La Juleka, la Rose i l'Iván fan el mateix horari que tu i, per ara, estem treballant en altres coses. No tinc pas deures i no m'agrada massa anar de compres.

—Però Luka, no hauries de deixar de fer les teves coses per mi.

—Marinette, no parlis com si fos una càrrega per a mi ajudar-te —va demanar seriós—. M'agrada poder ajudar-te, també passar temps amb tu. Els propers dies amb prou feines podrem veure'ns i...

—Em sap greu, és que... —Va inspirar fondo i va somriure—. Tens raó, sóc una idiota. Moltes gràcies.

—M'explicaràs de què anava tot aquest misteri d'aquesta tarda?

—No per ara, però espero que surti bé.

—Què estàs ordint?

—Escolta, Luka vull que sàpigues que allò d'abans no ha tingut res a veure amb l'Adrien.

—D'acord.

—I que no és res dolent.

—D'acord.

—I que m'encanta tenir-te al meu costat.

Va sentir-se un gran terrabastall a l'altre banda de la línia, la Marinette va apartar-se el mòbil de la oïda.

—Ho sento, Marinette, he de deixar-te crec que ma mare intenta enfonsar el Liberty.

—Sí, d'acord, no passa res.

—Marinette, m'encanta ser amb tu.

Va riure amb la resposta tardana al que li havia dit.

Després d'un breu comiat la Marinette va concentrar-se en acabar els últims detalls del vestit.

El dimarts va semblar que s'allargava en el temps sense pietat, les classes, els preparatius, els nervis, la conversa amb els seus pares i la súplica per a que no interroguessin a en Luka quan passés a buscar les coses al dia següent, l'advertència cap al seu pare per a que es controlés... la Marinette creia que li agafaria un atac mentre feia voltes al llit mirant de dormir.

Quan va sonar el despertador ella amb prou feines havia aclucat ull. Va sortir del llit amb mandra, va arreglar-se i va esmorzar abans de sortir cap a l'escola. En Luka va enviar-li un missatge confirmant-li que passaria per les seves coses i que estaria esperant-la a la porta.

Va costar-li mantenir a ratlla els nervis durant les classes i encara més després que l'Adrien li digués que frissava per emprovar-se el seu disseny. Tenia tants dubtes i inseguretats retorçant-se a dins seu que va estar a punt de fugir de l'institut i amagar-se sota els llençols del seu llit.

—Espera, Marintte —va demanar-li l'Adrien abordant-la a la sortida de classe—. Vols que et duguem en cotxe? He vist que no has dut les coses i aniràs molt justa.

—T'ho agraeixo, Adrien, però en Luka a anat a per elles a casa meva i ha de ser a punt d'arribar.

—Podem portar-vos a tots dos.

No va saber per què, però va fer-li la sensació que l'Adrien volia de veritat dur-la a casa seva.

—Bé... la bicicleta...

En Luka s'esperava al peu de les escales amb dues fundes per a vestits agafades per la perxa sobre l'espatlla, una bossa de tela i una capsa assegurades a la bici. L'Adrien va veure el somrís als llavis de la Marinette en mirar-se'l i va saber que quelcom no estava bé, que sentir-se d'aquella manera per com la seva amiga es mirava el seu xicot no era normal.

El guitarrista va veure'ls i els va saludar amb la mà, la Marinette va baixar fent saltirons i el va abraçar. L'Adrien va obligar-se a moure's per reunir-se amb ells.

—Hola Luka —va saludar amb to cordial.

—Hola, Adrien.

—Li deia a la Marinette que podem dur-vos en cotxe.

En Luka es va mirar la bici amb un xic de neguit.

—No tenim suport per a bicis.

El guitarrista va atansar-li les fundes a la Marinette, però ella no va prendre-les.

—Gràcies, Adrien, però anem bé de temps, així que anirem en bici. No et fa res, oi?

—No, és clar, ens veiem després.

—N'estàs segura, Marinette?

—Sí, no seria pas just haver-te fet venir fins aquí i marxar amb un altre.

En Luka va assaltar els seus llavis enganxant-la al seu cos.

—La seva bicicleta la espera, senyoreta Dupain-Cheng —va mussitar oferint-li un casc de color rosa.

La Marinette va pujar amb seguretat agafant les fundes per a roba i va aferrar-se a la cintura d'en Luka quan va seure al selló. Estava nerviosa, esperava que aquella passejada l'ajudés a controlar-los una mica.

La mansió Agreste va obrir les seves portes per a ells. La Marinette va pujar les escales amb l'Adrien, la Nathalie i en Gabriel Agreste, mentre en Luka es quedava esperant al vestíbul amb en Gorilla. Va observar els quadres que decoraven el lloc, aquelles imatges forçades i artificials. No hi havia emocions en elles, només poses estudiades fingint unió i felicitat. Viure en aquella casa havia de ser asfixiant.

La secretaria va aturar-se a la part alta de les escales i va escurar-se la gola cridant la seva atenció.

—El senyor Agreste requereix la seva presència.

En Luka va pujar les escales i va deixar-se guiar pel passadís fins a una sala enorme. La Marinette era al centre recollint les coses, al costat de l'Adrien que romania amb la mirada fixa a terra.

—L'Adrien m'ha comentat que vol tocar en un grup.

En Luka va assentir, el to i la forma de parlar d'en Gabriel semblaven un intent de posar en evidència al seu fill davant dels seus amics.

—És el seu grup?

—Sí, senyor.

En Gabriel va mirar-se les ungles pintades de negre d'en Luka amb una ganyota de disgust, com si aquell detall pogués fer-lo menys vàlid com a músic.

—En què beneficiaria el seu grupet al meu fill?

La Marinette va notar com l'Adrien es posava tens al seu costat, però no s'atrevia a badar boca.

—Experiència. —En Gabriel va moure la mà amb interès davant d'aquell simple mot—. Les grupals a banda d'ajudar-te a polir la teva tècnica t'obliga a sentir a qui tens al costat, aprens mentre els altres n'aprenen de tu.

—Continuï.

—Deixar la zona de confort i controlar estils aliens aporta naturalitat en tocar qualsevol peça sigui de les característiques que sigui.

—Vostè no parla pas com un guitarrista, senyor...

—Couffaine, Luka —va contestar el noi amb un tremp que l'Adrien va envejar-li.

—Senyor Couffaine, l'Adrien és solista, els Agreste som solistes.

«S'ha acabat» va pensar l'Adrien, el seu pare no acceptava cap argument contra aquella afirmació.

—Un solista sense emoció, és un solista abocat al fracàs, tant se val fins a quin punt hagi perfeccionat la seva tècnica

En Gabriel Agreste va parpellejar fent-se una mica enrere com si acabés de rebre una bufa.

—Sento moltes paraules, però no veig res que les recolzi. Hi ha un piano a la seva disposició per a una demostració.

—El piano no és el meu tipus d'instrument de corda —va contestar ensenyant-li les dureses a les puntes dels dits—. Però si té un violí puc tocar-lo per a vostè.

L'Adrien va pensar en la seva mare, ella tocava el violí, l'havia sentir algun cop tocant al jardí sumida als seus pensaments, aliena al món transmetent una infinitat d'emocions amb cada nota.

—Nathalie, el violí.

La secretaria va assentir i va deixar la sala amb calma.

—La meva dona va ser primer violí.

—Ho sé, estudio al conservatori Saint Michel, allà és famosa.

La Marinette va sentir aquella conversa estranya, com si a aquella sala només hi fossin en Luka i en Gabriel i ells dos formessin part de la decoració.

La Natalie va tornar alleujant l'ambient, en Gabriel va posar-se dempeus traient el violí de la seva funda amb gran reverència. Va oferir-lo a en Luka que el va prendre amb seguretat.

—Suposo que no li farà res que esculli una peça per a vostè, senyor Couffaine.

—Endavant, faci-ho.

La Marinette i l'Adrien van contenir la respiració.

—Labyrinth d'en Pietro Locatelli.

—D'acord.

En Luka va tocar les cordes i va ajustar les clavilles abans d'entonar una ràpida escala i tornar a ajustar-les. Va tocar un parell d'escales més i algunes notes soltes abans d'inspirar fons i canviar la posició del seu cos. Va alçar l'arc pressionant-lo amb cura sobre les cordes i el va fer lliscar.

La música va sonar clara i inquieta, els dits d'en Luka es movien amb seguretat sobre les cordes mentre l'arc lliscava ràpid. L'Adrien coneixia la peça. La seva mare la tocava sovint.

En Gabriel Agreste semblava impressionat per la tècnica i el sentiment de la música que s'escapava dels dits d'en Luka. L'home va tancar els ulls i va moure el cap amb suavitat enfonsant-se en la melodia del moviment que estava interpretant. Quan en Luka va deixar de tocar el dissenyador va obrir els ulls i va assentir.

—Puc seguir tocant si ho vol, tot i que deu tenir coses millors a fer que sentir-me interpretar tot el Laberint Harmònic.

—Adrien, pots tocar amb els teus amics.

—De veritat?

No podia creure-s'ho, el seu pare regalant-li temps a compartir amb els amics? El que havia fet en Luka havia estat tan increïble com per a convèncer-lo?

—M'agradaria sentir-lo interpretar algun dia "Caprici 24" de Paganini, senyor Couffaine.

—Pot ser que ho faci algun dia, senyor Agreste.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Nou capítol, finalment he acabat posant música aliena a la parelleta, però bé, crec que l'orgull de solista d'en Gabriel no es deixaria vèncer d'altre manera. "Labyrinth" o "Laberint Harmònic" està considerada una de les peces per a violí més complicades, està dividida en set parts sense cap descans entre elles, és a dir que no pots parar ni per a passar la pàgina de la partitura.
Deixo a la capçalera a en David Oistrakh tocant el "Caprici en Re major", pot ser no sembla especialment complicat, però ho és.