Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 1880.

02.- Inefable

El petó que li havia fet en Luka abans de tornar a casa encara li accelerava el cor. La sensació era diferent a la que havia tingut amb els primers petons, potser perquè es sentia més unida a ell, perquè l'Adrien començava a desprendre's del seu cor, potser perquè el seu amor per ell anava guanyat terreny.

Va deixar-se caure al llit tot somrient com una bleda, pensant en ell.

—Me n'alegro molt de veure't tan feliç, Marinette.

—Tikki, no m'ho puc creure. No em veia capaç d'oblidar-me'n de l'Adrien.

—No hi ha res impossible.

—Penses que en Luka i jo fem bona parella?

La Tikki va somriure-li i va fer una giragonsa delicada en l'aire davant dels seus ulls.

—Us veieu increïbles, sou una parella preciosa.

—Em fa una mica de por el que puguin dir —va admetre la Marinette—, perquè en Luka és dos anys més gran que jo i és un músic impressionant.

—Per què n'haurien de dir res de la vostra edat?

Sabia que era un pèl absurd, que només eren dos anys i que en Luka mai li faria fer res que no volgués, però la gent tenia aquell mal costum de ficar-se a la vida dels altres i jutjar sense saber. I a més hi havia la Juleka. La feia patir una mica la seva reacció quan sabés que en Luka i ella havien deixat de ser només amics xerrant de música i moda, que es menjaven a petons darrere la porta tancada de la seva habitació.

—Dubtes del que sent per tu?

La Marinette va dissentir amb suavitat.

—No, com podria tenir-ne dubtes? No necessito que em digui què sent per mi perquè m'ho demostra amb cada cosa que fa.

—Però en tens algun dubte, no?

Va assentir amb un sospir.

—No és pas per ell, és per mi —va xiuxiuejar—. Quan es tractava de l'Adrien podia enumerar totes i cadascuna de les coses d'ell que m'agradaven, però quan penso en en Luka no puc fer-ho.

»Vull dir que sé que me l'estimo, però no puc descriure-ho.

—Crec que l'amor és precisament això, Marinette.

—Ho penses de veritat?

—És clar.

En Luka omplia els espais buits de la seva vida, amb paraules, gestos o música, qualsevol cosa que feia li arribava amb intensitat com si acaronés directament la seva ànima, li donava pau, però també li feia una mica de por perquè si allò no sortia bé no volia perdre'l. En Luka li havia assegurat que passés el que passés seguiria al seu costat i, no era que no confiés en la seva paraula, però no n'estava segura de poder tornar a la casella de sortida si s'acabava.

La pantalla del seu mòbil va il·luminar-se quan l'aparell electrònic va vibrar al seu costat. La Marinette va agafar-lo per llegir el seu missatge:

Em sap greu no haver pogut acompanyar-te a casa. La Juls m'ha demanat que et convidi a l'assaig de demà, crec que està una mica nerviosa i és per això que no ha gosat a demanar-t'ho ella.

La Marinette va somriure. Va teclejar:

Tan se val, m'agrada passejar, a més, crec que hauria trigat una eternitat en arribar a casa si haguessis vingut amb mi.
Li has dit a la Juleka que ja m'havies convidat?

Va esperar pacient mentre veia el missatge de "en Luka està escrivint".

No, ho hauria de fer? Crec que la Juls gaudeix jugat a la Celestina. Es passa les hores parlant-me de com n'ets de genial i de la bona parella que faríem.

La Marinette no va poder imaginar-se la Juleka parlant durant gaire estona, era sempre tan tímida amb tothom.

Penses de veritat que li agradaria que sortíssim junts?

Va provar d'imaginar-se la cara d'en Luka darrere la pantalla.

Sí.
Per què? En tens cap dubte de fins a quin punt t'aprecia la meva germana?

La Juleka i ella eren amigues des que eren petites, però no sabia fins a quin punt podia voler que en formés part de la vida del seu germà gran. Hi havia moltes coses que no comprenia de la Juleka, mai li havia parlat d'en Luka fins que no van coincidir a la festa de la música. Va contestar:

No, som bones amigues, però fins no fa gaire eres com un secret, perquè no en tenia ni idea de la teva existència.
I bé, no ho sé...
Em sap greu.

La pantalla va omplir-se amb la foto d'en Luka, el mòbil va relliscar-li d'entre les mans per la sorpresa i va caure sobre el matalàs.

—Marinette... —va xiuxiuejar la Tikki alçant el mòbil del cobrellit i tornant-li.

Va prémer la icona verda per contestar.

—Hola?

—Tot bé?

—Uh, sí, em sap greu —va mussitar la Marinette una mica nerviosa—. No volia preocupar-te.

—Marinette, penso que hauries de parlar amb la Juls.

—Luka, puc fer-te una pregunta?

—Endavant.

—Jo... tant se val, oblida-ho, no és res important.

—Saps que pots parlar amb mi de qualsevol cosa.

Va somriure acomodant-se al llit.

—Ho sé —va xiuxiuejar—. No era res, de veritat. Hauria d'anar-me'n a dormir ja perquè he de matinar i això no se'm dóna massa bé.

—D'acord, ens veiem demà doncs.

—Sí, en tinc moltes ganes. Bona nit, Luka.

—Bona nit, que tinguis dolços somnis.

La Marinette va posar el despertador, havia de fer moltes coses al matí, es sentia esgotada només de pensar-ho. Havia de comprar tela pel vestit de l'Adrien, paper per fer patrons que ja no li quedava, i anar a la mansió Agreste per prendre-li les mides a l'Adrien, perquè si no ho fes seria estrany.

Va dormir d'una tirada, va llevar-se d'un salt i va posar-se en marxa. Va anar a la seva botiga preferida i va remenar els rotlles de tela més d'una hora fins que va trobar el teixit perfecte. Va comprar també un rotllo de paper de patronatge i ho va carregar tot amb dificultat fins a casa. Després va fer cap a casa de l'Adrien molt nerviosa, el senyor Agreste la va rebre a l'entrada i va supervisar la presa de mides. Va fer-se-li molt incòmode, però no va permetre que se li notés. Quan va acabar va esquivar l'Adrien, va disculpar-se perquè no volia fer tard a l'assaig i si es posava a parlar, o a quequejar, amb ell s'hi quedaria encallada hores.

Va mirar el rellotge aclaparada, si no feia via faria tard, va fer una llambregada fugaç a la Tikki que va assentir. Va amagar-se a un carreró i va transformar-se en Ladybug.

Va saltar per les teulades, movent-se amb facilitat fins l'estudi de televisió a on es faria l'assaig. En destransformar-se va comprovar l'hora al mòbil, arribaria a temps.

Va entrar a l'edifici amb seguretat i va pujar a l'ascensor fins al plató com si fos quelcom que fes cada dia. El cor li bategava amb força, es moria de ganes de veure'ls actuar i triomfar. Va empènyer les portes de vaivé i va entrar al plató sense fer soroll.

La Marinette va inspirar nerviosa, la sala era en silenci i els focus fixos a sobre dels seus amics a l'escenari. Intentava mirar-los a tots i no quedar-s'hi fixa en en Luka com una idiota, tot i que els seus ulls tornaven un cop rere l'altre a ell i al seu somrís relaxat. Com més se'l mirava més guapo li semblava i aquella pau que li regalava mirar-se'l que no podia explicar.

El vestuari els quedava perfecte, es sentia orgullosa d'haver-ho aconseguit en tan poc temps, sobre tot les espatlleres de l'Iván a les que havia hagut de canviar el material més d'un cop per evitar que es fessin malbé mentre tocava la bateria.

Els llums van moure's i l'Iván va fer entrexocar les baquetes tot marcant el ritme, amb sincronia el grup va posar-se a tocar. Veure'ls a sobre d'un escenari, un de veritat, va eriçar-li la pell. En Luka estava increïble sota els focus, se'l veia tan segur. La Marinette va tancar els ulls i va seguir el ritme amb el cap, eren genials, frisava per veure'ls debutar oficialment.

Els Kitty Section van tocar les quatre cançons per les que els havien contractat, la Marinette va aplaudir-los entusiasmada.

—Ha estat genial!

—Ho penses de veritat? —va preguntar la Rose tot saltant de l'escenari per abraçar-la—. Estava molt nerviosa.

—Sí, soneu genial.

Va sentir-se un estossec des del fons de la sala, en Bob Roth va caminar cap a ells tot aplaudint amb mandra i un somrís àcid als llavis.

—No ha estat malament —va fer burleta—, però podeu fer-ho millor, és clar que per això hauríeu de canviar moltes coses.

La Marinette va reprimir les ganes de cridar-li que marxés i els deixés tranquils, no podia imaginar-se res de bo venint d'ell.

—Tu dius que cantes però sones com un pobre gat al que torturen. —En Bob va dibuixar un somrís cruel—. Hauries d'aprendre a cantar, noia, perquè sones horrible.

La Juleka va fer una passa endavant fulminant-lo amb la mirada.

—I tu noia rareta, sembla que no puguis fer res si mires endavant.

»Tu, Luka, ets el que sona millor de tots, haurien de blindar el teu contracte per a que no deixis el grup.

La Marinette va agafar la seva mà sentint-la tremolar per la ràbia, pel que es veia aquell home no havia aprés res de la seva trobada amb en Silence i la Ladybug.

—Són els meus amics.

—L'amistat no dóna de menjar a ningú. Quan surtis en antena tres o quatre cops et començaran a ploure les ofertes i si te'n vas, aquest grupet no val res.

—No li feu cas —va intervenir la Marinette sense deixar anar la mà d'en Luka—. Sou genials.

—I aquest vestuari de mala qualitat.

En Luka va fer una estrebada endavant, la Marinette va estrènyer la seva mà, l'últim que voldria seria que tornessin a akumatitzar-lo. En Bob Roth pretenia fer-lo saltar, la Marinette n'havia vist clares les seves intencions només veure'l aparèixer, suposava que era la revenja per haver-lo fet quedar en ridícul en directe.

—Gràcies per les seves crítiques tan... sinceres —va pronunciar amb calma—. Millorarem aquests aspectes de cara al concert.

—Fixa't, noi, tens la teva primera groupie.

La Marinette va estirar a en Luka sense aconseguir moure'l de lloc fins que va intervenir l'Iván i va plantar-se entre el productor i el seu company amb les celles arrufades i gest protector.

—Bah, tant sols sou uns marrecs —va ventar amb sarcasme—. No aguantareu ni quatre dies. Ni tan sols teniu un mànager.

En Luka va deixar anar un gruny, els braços de la Marinette van enredar-se a la seva cintura.

—Calma't —va xiuxiuejar.

—Marinette...

—No deixis que t'afecti, només vol dividir-nos.

—Em sap greu —va mussitar tornant-li l'abraçada i enfonsant el nas entre els seus cabells—. No sé què m'ha agafat.

No obstant, la Marinette sí que ho sabia. En Bob Roth havia descobert el punt que podia fer-lo saltar durant la primera topada que havien tingut i ho estava fent servir per enfonsar-lo abans de començar.

—Però el que ha dit del mànager és veritat —va xiuxiuejar la Juleka—. No tenim recolzament.

—Trobarem a algú —va contestar en Luka, tot i que no sabia d'on el podrien treure.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Comencem amb la trama, perquè és una història d'amor, però sense embolics pel mig no seria un fic meu. Ja tenim al nostre dolent molestant mentre cerca la manera d'enfonsar al grup d'en Luka.