Aquesta historia i tots els seus personatges són propietat meva. Aquesta història està protegida pels drets d'autor, queda totalment prohibida la redistribució, modificació i qualsevol ús comercial.

Un dia normal

Un dia normal. Els dies "normals" acostumen a ser tan avorrits que penses "tant debò no m'hagués aixecat avui", però el que és normal per a tu no ho és per a mi.

La meva família no és gens habitual, potser ara penses que et diré que són vampirs o licantrops, però t'equivoques, no són res d'això, encara que ho vaig creure durant una temporada, que com pot ser? És molt senzill.

Jo era una nena quan allò va passar.

Vivia a una casa vella i atrotinada en mig de la ciutat, les vidrieres lluïen petits vidres de colors que projectaven formes estranyes, i de vegades inquietants, els terres eren de fusta, les parets cobertes de paper rosa amb floretes d'allò més xaró i els mobles semblaven trets d'una pel·lícula antiga tipus "Rebecca". Ara que em paro a pensar era una mica esgarrifosa. Però això no importa ara.

Vaig sentir uns gemecs a la sala i tan espantada com encuriosida vaig baixar les escales a les fosques. Des de la meva perspectiva de mocosa innocent veure els meus pares xops de sang a la sala de casa en plena nit només podia significar que eren vampirs. Les novel·les ja ho tenen això, quan ets petita t'empasses les seves històries i creus que són certes. Vaig creure cegament en aquella meva teoria i vaig esperar pacient el moment més adient per fer la meva pregunta en mig del perfum de les torrades amb formatge i mel, el cafè fumejant, els croissants i la camamilla de la mare.

—Papa, mama... què sou vampirs? —la meva veueta d'infant va ressonar més segura que mai.

—Au va, Mercè! D'on has tret aquesta bestiesa? —la pipa de fumar del pare va moure's al compàs de les seves paraules— Els vampirs no existeixen.

—Tens massa imaginació filla.

—Però jo us vaig veure! L'altra nit us vaig veure tots plens de sang. De cap a peus!

Els rostres dels pares van empal·lidir i llavors vaig saber que m'havia ficat de peus a la galleda, però què volien!! Estava encuriosida per aquell episodi nocturn. No vaig rebre resposta fins que vaig fer els setze anys.

El dia del meu aniversari, la mare es va agenollar davant meu amb una mirada diferent, una que no li havia vist mai, va acaronar-me la galta i va somriure.

—No som vampirs, però sí som monstres. Vine amb mi.

Em va agafar la mà tot dirigint-me a les golfes a on va aixecar-se un núvol de pols en entrar-hi. Els meus ulls varen trigar una estona a acostumar-se a la foscor, era el primer cop que hi entrava i això va fer que la decoració —per anomenar-ho d'alguna manera— m'espantés d'allò més.

Hi havia maniquins, canelobres, espelmes de totes les mides i formes, llibres enquadernats en pell... semblava la casa dels horrors d'una peli de terror cutre, tan sols faltava el pentagrama dibuixat amb sang. Les teranyines penjaven pertot i es feia difícil caminar sense enganxar-s'hi.

Vaig mirar la mare tot buscant les paraules per formular la meva pregunta, però abans de que aconseguís aclarir-me ella va parlar.

—Sé que se't farà estrany, potser no em creuràs però som diables.

—¿Diables? —vaig balbucejar— ¿vols dir dimonis?

—No. Els dimonis son una cosa i els diables un altre de molt diferent.

Vaig sentir un sobtat vertigen i vaig haver de recolzar-me en un dels maniquins.

—No n'hi ha per tant —va riure la mare.

—Què collons...!?

—Tanta curiositat i ara em surts amb aquestes —va moure les mans teatralment davant la cara—. No sé pas qui t'ha ensenyat a parlar tant malament.

Vaig caure de cul a terra perdent la noció de la realitat, segurament varen passar un parell d'hores fins que vaig aconseguir reprendre la conversa.

—No ho entenc pas —se'm va trencar la veu— Què se suposa que he de fer? Matar la gent? Fer entremaliadures?

—Aviat el teu propi cos et dirà el que has de fer —va apartar-me alguns cabells negres del front i em va fer un petó a la galta rient.

Després d'allò vaig començar a comprendre algunes coses, la meva resistència física, perquè les ferides se'm guarien tant ràpidament, els meus ulls daurats... mai no havia parat atenció a totes aquelles petites coses.

Els meus pares em van estar a sobre més del que era habitual, em sembla que allò m'espantava més que la meva conversa a les golfes, però tal i com havia dit la mare aviat vaig començar a sentir certes necessitats que abans no havia tingut.

No sé pas si m'entendràs. No em refereixo a necessitats carnals pròpies de l'edat, el sexe, fer el burro per notar l'adrenalina envaint el cos ni res de tot això. Vaig començar a sentir el desig de matar, de prendre la vida d'algú de la manera més cruel de la que fos capaç.

Afortunadament per tota la humanitat van tenir-me tancada mentre aquell deliri assassí no va apaivagar-se, controlar els meus instints no era gens fàcil, però vaig acabar aprenent.

Als divuit em van presentar a la resta de diables de la nostra zona, amb prou feines eren una vintena i no sabria dir quin d'ells feia més por, eren tan sinistres que se'm va glaçar la sang. Van explicar en que consistia el seu pla. Bé, el nostre pla; pel que semblava, jo estava inclosa en tota aquella merda.

Exterminar als humans.

Quina merda, oi? Doncs sí. Aquell era el pla dels diables.

Un d'ells, el més alt i gran, em va bloquejar el pas quan mirava de seguir als pares al carrer. Duia un estrambòtic esmoquin blanc, una camisa negra amb botons vermells, una corbata blanca amb un corb negre i uns sabates blanques.

—Nena, si em fots en l'aire tot el que he planejat durant anys —la veu se li va tornar sinistre—, et juro que desitjaràs no haver-me conegut mai.

—No sé de què em parla.

—Et perseguiré, et trobaré, et torturaré i quan em cansi de tu, et mataré, nas de mocs.

Vaig provar de dissimular el calfred que em va recórrer el cos i vaig somriure sarcàstica. Em vaig limitar a obrir-me pas ignorant-lo.

És una bestiesa, però els següents mesos me'ls vaig passar mirant a sota del llit cada cop que anava a dormir, mirant obsessivament la porta de l'armari, escrutant la foscor de cada carrer i sentint la mirada sinistra d'aquell paio clavada al clatell.

Amb el temps tot va començar a semblar-me normal, les expedicions nocturnes, els assassinats dels meus companys... bé, coses que farien posar malalt a gairebé tothom.

Per això, avui és en part un dia normal en la meva vida, però és una mica especial, veuràs, avui hauria de cobrar-me la meva primera vida humana, el meu primer assassinat.

—Tu hauries de ser mort ara mateix. —Vaig agenollar-me al costat del noi que jeia enmig d'un toll de sang—. Quina mala sort, no?

—M'ho expliques per justificar-te?

—No —vaig sospirar—. Avui no et mataré.

Vaig alçar-me tot llençant-li una tovallola blanca de cotó.

—Eixugat, sortirem al carrer.

El noi em va mirar visiblement confós.

—Jo no sóc pas com ells... —vaig mormolar— no ho vull ser.

—Molt tranquil·litzador —va dir sarcàsticament netejant-se la sang de la cara—, els deliris d'una paia sonada estant envoltat de psicòpates.

—Què prefereixes? La paia sonada o els paios psicòpates?

Va posar els ulls en blanc, suposo que exasperat.

—La sonada, em sembla.

—Fantàstic. Cóm et dius?

—Cesc, em dic Cesc.

Vaig agafar-li la mà amb fermesa tot arrossegant-lo pel carrer ple de cossos inerts, la sang ens esquitxava els pantalons i la ferum de la brossa barrejada amb la de la putrefacció ens fastiguejava. En Cesc va estar a punt de desmaiar-se, però vaig estrènyer-li amb més força la mà obligant-lo a corre més, era el pitjor moment per flaquejar, si ara ens aturàvem l'horda de diables assedegats de sang humana ens faria miques.

Per suposat no corríem a cegues. Durant les hores en les que la vigilància minvava aprofitava per escapar-me i buscar un lloc segur a on ocultar-me fins que sabés com lliurar-me de tots els monstres del mon. En una de les meves fugides, vaig trobar una vella fàbrica en ruïnes al vell mig de terra de ningú, perduda en un turó.

Era l'amagatall perfecte. Allà estaríem segurs.

Fi

Notes de l'autora:

Hola! Vaig escriure aquestes històries curtes amb 11 anys, són un total de 10, l'única connexió que hi ha entre ells són els personatges la Mercè i en Cesc; segueixen una certa linealitat, però funcionen de manera independent. Estan tal i com els vaig escriure, l'únic que he fet ha estat afegir un detall adult al segon i corregir la ortografia. Desitjo que us hagi agradat.