Preferències

Molts cops he sentit a dir que les persones estem condicionades per les nostres preferències. A mi sempre m'ha agradat el gelat de maduixes amb xocolata desfeta, els ulls negres y el cabells vermells. Potser per això, no puc deixar de mirar al noi que dorm a terra al meu costat.

El destí va marcar al calendari la nostra trobada. L'hauria d'haver mort, però me'l vaig endur amb mi.

El nostre precari refugi grinyolava sota la forta tempesta que sacsejava la ciutat. Si no hagués vist les coses que he vist, si no fos qui sóc segurament estaria aterrida.

Vaig mirar el rellotge penjat a la paret ennegrida per la humitat, ja eren quarts de set.

—Amunt! —vaig dir-li—. És hora de sortir.

En Cesc va gratar-se un ull tot mirant-me com si fos boja, allò va fer-me somriure com si fos idiota. Va llevar-se sense protestar, cosa que em va sorprendre, els primers dies havia cridat, donat puntades i fet mil i un escarafalls per no sortir del llit. Cal dir que l'entenia, feia fred, molt de fred, i la perspectiva de vagar sense rumb per la ciutat en mig d'un temporal de pluja no era gaire temptador.

—Quin és el pla d'avui? —va preguntar-me amb sarcasme.

—Farem la ronda. Pujarem a la muntanya, hi ha construccions antigues on acostumen a amagar-se els meus. —Vaig donar-li l'esquena mentre es canviava de roba—. Hi ha un lloc en concret que m'interessa. És al bell mig del bosc, hi ha una font d'aquelles amb un estany a sota i una estàtua d'una dona asseguda pentinant-se. Ben a prop hi ha una mena de casa de pedra, sembla sospitosa.

—Vols dir? Cases d'aquestes hi ha pertot arreu, mira els pobles antics.

Vaig sospirar, no m'havia fet entendre com esperava.

—Son un munt de pedres amuntegades fent l'estructura d'una casa. Semblen còdols de riu.

—Molt bé. Tu manes, no?

No vaig contestar. Bàsicament per que jo no manava. L'havia salvat. Però no manava. Potser per a un humà tot allò era massa complicat.

—Què? Faràs morros tot el dia o ens mourem?

—Qualsevol diria que comença a agradar-te tot això. —Va encongir les espatlles i negar amb el cap—. No sé si això és bo o dolent.

—No t'ho prenguis malament, però només penso en que potser així podré fugir.

Vaig sospirar. M'ho havia d'haver imaginat. Encara que em fotés no el podia deixar escapar, no encara. L'imbècil sinistre ens estaria buscant com un boig, assedegat tant de sang com de venjança. Ens faria xixines.

—Anem —vaig dir sense emocions.

En Cesc va seguir-me en silenci. M'havia d'esforçar per no corre massa, per que si no, ell no podria seguir-me. Plovia a bots i barrals, semblava que el cel ens cauria a sobre. Els transports públics eren una opció massa perillosa, així que el vaig fer caminar per la ciutat i desprès pel fangal en que s'havia convertit la muntanya.

Al cap de dues hores d'excursió enfangada i silenci sepulcral en Cesc va parlar.

—Cóm funciona?

—El què?

—Això de ser un diable. —Vaig pensar que se'n fotia de mi i em vaig girar per veure-li la cara, somreia, encuriosit de debò—. Sou com els vampirs? Mossegueu i transformeu a la gent? Teniu superpoders?

Vaig esclafir a riure, jo m'havia fet les mateixes preguntes temps enrere.

—Em sap greu decebre't però no ens assemblem res als vampirs. —La veu em va sortir en un to suau y dolç—. Mosseguem? Doncs sí, però no transformem la gent en diables. No funciona així.

—Llavors no ho podeu fer?

—Bé... si que es pot fer. Però és molt difícil, els humans sou molt fràgils i el ritual és molt dur.

Em vaig estremir. Ho havia presenciat un cop, em va esgarrifar. Em vaig sentir marejada, malalta i fastiguejada.

Era un noi de un setze anys, la Lali, una diablessa de la meva edat, s'havia encapritxat amb ell i el va voler tenir per la resta de l'eternitat amb ella. Ell, per suposat, no sabia el que era la seva núvia.

El van sedar i lligar a una freda taula d'acer inoxidable, d'aquelles de les autòpsies, quan el noi va despertar estava tan acollonit que es va pixar a sobre. Llavors va començar tot.

El nostre conseller, que també era una cosa així com un mag, un vellet de més de tres mil anys d'antiguitat, va brandir un punyal d'obsidiana i el va fer lliscar per la pell del noi fent brollar la sang. Un total de dos-cents talls, a aquelles alçades, el pobre noi agonitzava. Però la seva tortura no acabava allà. L'horda de diables, deu, es van llençar sobre ell y el van mossegar, fent que la seva sang esquitxes per tot, mentre que la Lali mirava de mantenir sexe amb ell, cal dir que no ho va aconseguir. El noi va morir dessagnat minuts després. La cerimònia encara no havia arribat a la meitat, va ser un fracàs absolut.

—Quina decepció —va murmurar.

—Per què?

—Esperava els detalls macabres.

Vaig llençar-li una mirada escèptica.

—Parles seriosament?

—No, però m'ha fet la sensació de que em soltaries el rotllo.

Tots dos érem ben xops i enfangats. Ell em mirava fixament i jo tenia ganes de clavar-li una bufa. Els seus ulls negres van enfocar alguna cosa darrere meu però jo no vaig apartar la vista d'ell.

—Ey, mira —va dir sorprès—. No és allò el que buscàvem?

Vaig arrufar les celles abans de girar-me. La font de la dona que es pentinava era allà, al vell mig d'un clar de bosc, envoltada de pins, com una nimfa. Vaig estrènyer-li la mà, en part emocionada, en part morta de por. Si ho recordava bé la casa havia de ser just a la nostra esquerra, la cortina de pluja feia difícil veure res. Vaig avançar arrossegant-lo.

En efecte, la precària casa de pedra era allà, com un testimoni mut d'en temps millor on la gent podia confiar en els seus veïns. Les seves parets estaven plenes de grafittis horribles i el verdet treia el cap entre les pedres.

—Entrarem? —va murmurar a la meva esquena.

—Jo sí. Tu esperaràs aquí, entesos?

Va assentir en silenci i vaig entrar-hi amb cautela. Els meus ulls daurats em permetien veure prou bé en aquella foscor, però no els necessitava per saber que havia passat allà dins. M'arribava l'olor de sang, de moltes persones, potser el diable estaria fent una becaina desprès de l'àpat.

En arribar al final del passadís vaig comprovar que no hi havia ningú, se m'havia escapat, però quant feia què havia marxat? Vaig enfonsar els dits al vasal de sang. Era calenta, molt calenta. Aquella persona acabava de morir no feia ni cinc minuts.

Em vaig esgarrifar. En Cesc era tot sol a fora. La meva cautela va esfumar-se i vaig córrer com una bala al bosc.

Un diable, amb l'aspecte d'un homenet fràgil i malaltís, tenia a en Cesc a terra, li tapava la boca amb la mà. Estava preparant-se per cruspir-se'l. El meu cor va bategar amb força i la meva natura va passar per sobre de les meves maneres d'humana. Vaig llençar-me sobre ell, amb el cos encorbat, les mans tenses i ensenyant les dents, totalment fora dels meus estreps. Vaig fer rodar al diable per sobre de les agulles dels pins, el fang i l'aigua. El vaig mossegar amb totes les meves forces al braç, la seva sang degotava dels meus llavis i tacava la meva samarreta.

—No toquis al meu humà, escòria.

El diable va empentar-me i vaig xocar contra un dels pins quedant estabornida.

Em sembla que vaig somiar amb la meva avia. M'explicava una d'aquelles histories sobre els romans i els grecs. Em va semblar, fins i tot, poder assaborir el pastís de maduixes que cuinàvem juntes.

Una mà càlida sobre la meva galta em va tornar a la realitat, vaig parpellejar fins a aconseguir enfocar la cara preocupada d'en Cesc, tenia un trau al front.

—Au va, Mercè, desperta.

—On és?

—Ha fugit.

Em va ajudar a aixecar-me, li tremolava la mà, en part pel fred i sobre tot per l'esglai. Va encongir les espatlles.

—Vull tornar a casa —va quequejar.

—Et trobes bé?

No va contestar, tampoc em va mirar.

—Tornem —vaig dir sense més.

Durant tot el trajecte, en Cesc va caminar cinc passes rere meu, mut com una tomba. Havia estat a punt de morir, qui podria recriminar-li aquella actitud? Jo no podia.

Fi

Notes de l'autora:
Hola! Fins aquí el segon shot de la sèrie. I la primera baralla real de les mini històries, la caseta de pedres i la font amb la dona que es pentina, estan inspirades en les que hi havia a la muntanya de Canet de Mar —abans que hi fotessin una urbanització de merd*— i pels que sempre he tingut un amor especial.
Espero que us hagi agradat.