Francesc Ribé

—La mare va morir poc després de que jo nasqués. Sempre em somreia des de la lleixa a on deixàvem les claus de casa, era una foto que el meu oncle li va fer en un dia de sol i vent a la platja, tenia un somrís càlid i afable, mig amagat rere els cabells vermells que voleiaven pertot. M'hagués agradat poder tocar-la.

»Jo sempre he odiat la platja. Tot i viure-hi al costat. Tot i que a la mare li agradava. Tot i que, tot i que...

»Crec que sempre he culpat al pare de la mort de ma mare. Si ell no l'hagués deixat agafar el cotxe, si hagués anat amb ella, si hagués trucat un taxi... potser ara seria viva, qui sap, massa especular amb "i si".

»El pare odiava els castells tant com jo odiava la platja. Em vaig apuntar tant sols per fotre'l. Sempre m'engrescava amb els més difícils i era el primer en llençar-m'hi a provar-ho. Em vaig trencar una cama, també em vaig trencar un braç, la clavícula, però tant em feia perquè m'agradava. Aquell moment, en que ets a dalt de tot, d'una torre humana que trontolla, a on tothom s'esforça per mantenir l'equilibri, et fa sentir més viu que mai.

»M'encantava quan provàvem de carregar el 4 de 10 amb folre y manilles, el castell impossible, el Tità; aquell que és com una llegenda. Totes les colles aspiren a carregar-lo i descarregar-lo amb èxit, però ningú no ho ha pogut fer mai.

»Quan arribaven les festes majors em posava la meva roba castellera, i anava al nostre local per pujar a l'autocar, com si la meva vida depengués d'allò. Mai no em posava nerviós, ni tant sols quant sent un marrec feia d'acotxador o d'enxaneta i això que, quan carregàvem el 3 de 9 el terra quedava prou lluny, com per fer-te venir vertigen.

»Adrenalina. Suposo que era cosa de l'adrenalina.

»Castells impossibles. Colles llegendàries. Adrenalina. Mirar de no fer llenya. Estrènyer-me bé la faixa per no perdre els pantalons i quedar-me amb el cul a l'aire... Aquests eren els meus mites.

»Mai vaig creure en coses sobrenaturals, per a mi no existia res que jo no pogués veure. Vampirs, dimonis, homes llop, bruixes i bruixots... tots ells personatges de contes i novel·les fantàstiques, inventats per algú amb massa temps lliure i massa ganes de cridar l'atenció. Tot aquell món m'era aliè. Forani. Jo no perdia el meu temps pensant-hi.

Va mirar-se les mans amb les celles arrufades com si no les hagués vist mai. El vent udolava a fora.

—Sé que el pare... —Va sospirar—. Bé, el pare era molt diferent de mi. De caràcter vull dir. Físicament ens assemblem força, menys en els cabells.

»El meu pare tenia coses bones, era força permissiu, sempre que es tractés de donar-te permís per fer quelcom que ell considerés adient. Sempre em va deixar anar a estudiar a casa dels amics i passar-hi la nit, quedar-me fins tard a la biblioteca... però res de festes, res de sentir-se viu.

»És complicat, suposo. Potser només li feia por perdre'm. De fet, és el que jo vull pensar, em consola creure-ho, perquè si el motiu en fos un altre seria massa cruel.

»La vida sovint és una bona merda. Tot i que vulguem trobar les raons sovint trobem només noves preguntes. Però això tan és. Vaig passar de la universitat, només per fotre el pare, sí, és infantil però ho vaig fer. Em vaig posar a pencar al magatzem d'una gran superfície, fent sempre el torn de nit, perquè així no l'havia de veure ni escoltar les seves raons.

»Era una feina de merda, però he d'admetre que en el fons m'agradava, el silenci de la nit. Era tot ben rutinari i fàcil, sense complicacions. Fins que vas aparèixer tu i vas complicar-me la vida.

—Em sap greu.

En Cesc va moure la mà traient-li ferro a la situació.

—Em vas salvar d'una mort segura i, encara que et sembli estrany, aquesta vida no està tan malament.

»Per exemple, ara tindré quelcom per explicar quan sigui a la residència d'avis i vinguin els néts dels altres, ja saps "jo a la teva edat matava diables, el jovent d'avui dia no sou pas bons per res".

Vaig deixar una rialla que va fer-me estossegar sang.

—Per què m'ho expliques això, Cesc? —vaig gemegar.

—He pensat que ens aniria bé saber més l'un de l'altre i que així et distrauries una estona i no pensaries més en aquesta ferida.

—No podem continuar aquí més temps —vaig provar d'incorporar-me però en Cesc, sense fer força, va tornar-me a fer estirar.

—Mira, noieta —va fer amb les celles arrufades—. Avui mano jo. Si tornes a aixecar-te et lligaré a una biga.

Vaig sospirar. Recuperar-se de les ferides era important, i més d'una com aquella que estava trigant tant a guarir-se, però quanta més estona passéssim en aquell racó de bosc més probable seria que ens trobessin, i en aquella situació jo no podria defensar-me i em tornaria en una nosa per a ell.

—No fotis aquesta cara, carai! Tu m'has salvat altres vegades, deixa que ara jugui jo als superherois.

—Això no és cap joc!

—Ets una murga, nena diabòlica. Calla i descansa.

»Faré la ronda.

En Cesc va aixecar-se i va recórrer la nau industrial ruïnosa amb el ganivet a la mà dreta, me'l vaig mirar preguntant-me si ho aprofitaria per fugir o bé si faria la ronda de veritat.

Fes el que fes, no jo estava en condicions de perseguir a ningú, així que hauria de confiar en ell. La mateixa confiança que jo havia demanat que em tingués no fa pas tant de temps, era just, suposo. Confiar en hom que amb prou feines coneixes.

El vaig perdre de vista, aleshores vaig aclucar els ulls tot concentrant-me en el soroll de l'exterior. El vent, les passes d'en Cesc sobre el fang.

Les costelles em feien tant de mal que amb prou feines podia respirar. Era el preu que havia de pagar per haver abaixat la guàrdia, per haver-me distret estúpidament.

Vaig sentir el xipolleig a un bassal i una maledicció enfurismada. En Cesc no havia fugit, si més no, encara no ho havia fet. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que la son guanyés la partida.

Fi

Notes de l'autora:
Hola! Una mica de la història d'en Cesc. Aquest shot,de fet, va ser el segon que vaig escriure, però l'he situat com el quart perquè crec que queda millor aquí; dubto que fos tan obert tenint en compte la sevasituació i que no coneix a la Mercè de res.
Si algú es pregunta el perquè dels castellers és perquè sempre he tingut la dèria de fer castells, però no ho puc fer per temes de salut, diguem que és comun somni frustrat. Quan vaig escriure això, el 4d9fm encara no s'havia aconseguit ni carregar. Força Cargolins vosaltres també ho aconseguireu!
En fi, espero que us hagi agradat tot i ser curtet.

º º º

4 de 9 amb folre i manilles: també conegut com el Tità, és un castell de gamma extra, té 10 pisos d'alçada i el composen 4 persones per pis, a més compta amb les estructures suplementaries del folre, al pis dels segons, i les manilles al dels terços. Està considerat el castell més difícil de descarregar. Es va carregar i descarregar per primera vegada el 22 de novembre de 2015, per la colla castellera dels Minyons de Terrassa. Des d'aleshores només s'ha aconseguit la fita dues vegades més, el 30 d'agost de 2016 pels Castellers de Vilafranca i el 18 de setembre de 2016 per la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
Fer llenya: se'n diu així del fet de caure, quan un castell s'esfondra "fa llenya"
Acotxador: també anomenat "aixecador" és el nen més petit de la colla, se situa a dalt de tot acotxat, agafat als dosos amb les mans i amb cada peu ben afermat a les espatlles del dosos.
Enxaneta: és el casteller que corona el castell, un castell no es considera com a carregat fins que l'enxaneta no té els peus sobre els dosos i fa l'aleta (aixecar la mà).