No sé si es mi corazón
que de verdad siente
un impulso inconsciente
a conocerte a ti.

La razón es alta y clara
las señales me gritan que no,
que tú jamás me buscas
como te busco yo.

Ni lo haces ni lo harías,
y aunque la música nos une,
y tú esencia a mi alma sume,
un mapa entero nos separa.

Es una locura pensar
que en algún punto de la historia,
pudieras devolverme la mirada,
algo más que solo una memoria.

Es una locura soñar,
que pudieras llegar a amarme,
dejarme entrar a conocerte,
dejarme entrar a enamorarte.

Es una locura absoluta,
pero absolutamente loca
me vuelvo yo al pensarte,
con una sonrisa recordarte.

La más alocada de las locuras.
Pero todo artista está un poco loco, no?
Y como decía el Sombrerero de Alicia:
"Yo estoy loco, pero sabes qué? Las mejores personas lo están"

.

No sé si és el meu cor
que de veritat sent
un impuls inconscient
a conèixer-te a tu.

La raó és alta i clara
els senyals em criden que no,
que tu mai em busques
com et busco jo.

Ni ho fas ni ho faries,
i encara que la música ens uneix,
i tu essència a la meva ànima sumi,
un mapa sencer ens separa.

És una bogeria pensar
que en algun punt de la història,
poguessis retornar-me la mirada,
alguna cosa més que només una memòria.

És una bogeria somiar,
que poguessis arribar a estimar-me,
deixar-me entrar a conèixer-te,
deixar-me entrar a enamorar-te.

És una bogeria absoluta,
però absolutament boja
em torno jo en pensar-te,
amb un somriure recordar-te.

La més eixelebrada de les bogeries.
Però tot artista està una mica boig, no?
I com deia el Barreter d'Alicia:
"Jo estic boig, però saps què? Les millors persones ho estan"