A l'escola el rellotge sembla que vagi més lent, impacient a la classe de matemàtiques obro el móvil mirant la hora. Que bé queden 5 minuts per sortir a pati. El professor estava explicant que els examens havien anat malament i que aixó no es podia tornar a repetir. Em mira i em diu que surti a fora de classe per mirar el movil.

Veig com es tanca la porta darrere meu i em recolzo a la paret. Una mica de tranquilitat almenys tinc. Surt per la porta el meu company Pablo i em diu que el profe m'ha posat deures, em dona un paper. En el paper posa que ens veiem a la hora de gimnàstica. Jopetas no m'ho crec, que m'ha de dir el Pablo que no m'ho pugui dir ara? Ens veiem a la hora de gimnàstica aver que passa.

Em demano defensa dic quan ens reunim amb el equip que havia muntat el escollit del professor. El Pablo va al equip contrari i no sé si s'enrecorda de que després hem quedat.

Pita el arbitre, la pilota dins del camp. M'agrada molt la posició de defensa. Des d'aquí puc veure al Pablo concentrat en el joc. Vol guanyar. Pues vaja per que jo no deixaré que el seu equip marqui.

Fi de partit. Molt ben jugaaat!! Hem guanyat! El Pablo em mira i em fa una senyal. Sembla que si que s'enrecorda del que m'ha dit. El Pablo estava tot vermell i suat pel joc.

Els nostres camins es van creuar de manera curiosa. Al principi, jo només el mirava de lluny, pensant que mai em fixaria en algú com ell. Però aquell dia tot va canviar. Ens vem quedar en el silenci que es va fer pesat, la curiositat i la tensió creixia entre nosaltres. Després de tot ell era el noi popular i jo la noia normal de l'escola. Quedar després de gimnàstica ens va apropar d'una manera diferent.

Des del seu punt de vista

Mai havia pensat que passaria temps amb algú com ella. El nostre temps junts aquell dia em va fer adonar-me que potser em faltava alguna cosa: Algú que fos real, sense pretensions. A vegades, les coses que penses que necessites acaben sent les que menys es compleixen. I ella... ella era diferent. Pero mai vaig saber com manejar-ho.

A mesura que passaven els dies, ens vem veure més vegades, en aquells espais perduts entre classes. Semblava que sempre teníem alguna cosa per parlar, alguna cosa per compartir, malgrat que les nostres vides eren tan diferents.

Des del meu punt de vista

Era com si hi hagués un vincle invisible, que ens unia. Però el que més em va impresionar va ser com ell era fidel a qui era, com no intentava impresionar a ningú i menys a mi. A poc a poc, la seva manera de ser em començava a fascinar.

Ens vem trobar envoltats de moments compartits que es van convertir en una aventura.

Ens vem oblidar de la rutina diària i, sense que ens adonéssim, començavem a ser allò que mai havíem buscat. Des d'aquell primer paper, vem començar a passar més temps junts, i amb cada moment compartit, més es profunditzava la nostra relació.