Els dies passaven i cada pensament que ocupava la Senyora Rosaura era sobre aquell dit horrorós i la pell poc terça de les mans. El gat miolava cada dia més, fins que un matí de dilluns va deixar de protestar. Havia mort de fam. Feia dies que la Senyora Rosaura havia oblidat el nom d'aquell animaló que es passejava pel pis i no li va fer gens de pena llençar-ne el cos a les escombraries.

Ara es quedava mirant la prestatgeria de llibres perquè els lloms de colors terra o verdosos li semblaven bonics, però n'ignorava la procedència, l'autoria i les històries que contenien. Observava les precioses lletres dels títols ignorant-ne les paraules. La Senyora Rosaura havia oblidat com es llegia.

Al cap de dues setmanes no ho aguantava més i va tornar a posar els peus a la clínica estètica. Quan va sortir no recordava ben bé quins records havia decidit oblidar, però admirava les seves mans llises com les d'una adolescent, encara horroritzada d'aquell dit vell.

De tornada al pis de les Rambles es va parar a una botiga i comprà un barret de copa negre per en Jaume, el seu marit. Estava convençuda que no se'l voldria treure des del moment en què l'hi regalés. Però quan va arribar al silenciós pis de les Rambles en Jaume no va aparèixer. Després de buscar-lo força estona, la Senyora Rosaura va pensar que encara no hauria sortit de la feina o potser estava amb l'Emma al parc. En Jaume era tan bon pare que a vegades estava gelosa i pensava que s'estimava més a l'Emma que a ella. Va seure al sofà a esperar-los, però el rellotge ja tocava mitja nit i encara no havien tornat. Aquella nit la Senyora Rosaura no va dormir. Havia oblidat que feia anys que l'Emma era ja gran i havia marxat de casa i encara més que en Jaume, el seu marit, havia mort.

L'endemà, disgustada, va tornar a la clínica. No entenia per què aquell dit era tan lleig i vell, quan tota ella era tan jove i bonica. Es va treure l'anell del dit i el va deixar al braç de la cadira on farien la intervenció estètica. Quan la dona de bata blanca va tornar-li a preguntar per tercera vegada si estava segura del que anava a fer la Senyora Rosaura va riure.

Va marxar de la clínica estètica mirant-se les mans amb un somriure. L'anell havia quedat oblidat al braç de la cadira i la dona de bata blanca el va guardar en una capseta. Li va costar força estona saber on vivia, i quan va trobar el pis va trucar a tots els seus veïns per trobar la seva porta. Va entrar a correcuita, contenta d'haver trobat el pis, i sense mesurar la força va tancar la porta d'una empenta que feu tremolar els marcs de fotos que guardaven les imatges de la seva filla i el seu marit. Aquest segon amb tanta força que va caure a terra i el vidre es va esmicolar. La Senyora Rosaura va riure i va seguir mirant-se les mans fins a l'hora d'anar a dormir.

Aquella nit va somiar en l'Emma i la primera vegada que la va prendre en braços. Un home estava amb ella. No estava molt segura de qui era, però, en el somni, la seva presència la feia feliç. Potser aquella nit va intentar tornar a la Senyora Rosaura la mica de seny que encara li quedava, però quan es va despertar sentia un dolor terrible en aquell punt on el rostre i les orelles es confonen. Al mirar-s'ho bé no va poder fer altra cosa que culpar-ne aquelles arrugues tan lletges. Sense pensar-s'ho va sortir i caminà fins a la clínica estètica. No s'havia tret encara el pijama ni havia menjat res des de feia dies. A l'entrar, la dona de bata blanca no li va fer cap pregunta, la conduí fins a la sala d'operacions i li eliminà les arrugues. A l'acabar prengué a la Senyora Rosaura de la mà i la va acompanyar fins al pis de les Rambles. Van entrar totes dues i la Senyora Rosaura va voler parar-se davant del mirall que havia penjat sobre la calaixera de l'entrada. Va tornar a mirar-se les mans i tot seguit tota la cara fins al coll i les orelles des de tant a la vora del mirall que amb el pit va tombar aquella fotografia de l'Emma que encara restava en peu. En acabar, satisfeta amb aquella imatge que semblava més una nina que no pas una dona, es va deixar conduir al seu llit.

Aquella nit la Senyora Rosaura tingué un son profund i solitari. La seva memòria era deserta. L'endemà al matí, en sonar el despertador, la Senyora Rosaura ja havia oblidat que havia de despertar-se. Amb els minuts els seus llavis van oblidar que havien de filtrar l'alè i el seu cor que havia de bategar. La Senyora Rosaura havia deixat d'existir i en el seu lloc hi havia deixat aquella imatge esperpèntica del que alguna vegada havia volgut ser.