Altra vegada entrà al pis de les rambles i donà menjar al gat. Tot seguit es dirigí directament cap al seu mirall preferit i s'inspeccionà la pell de tota la cara. Aquest cop ja tenia tot el front completament llis com feia trenta anys. Podia somriure sense aquelles espantoses arrugues sota dels ulls. Contenta amb els resultats decidí anar a la cafeteria de sota de casa a prendre un te. Allà, per mala sort, es trobà una veïna molt xafardera que no trigà més de deu segons en perseguir-la.

—Bona tarda, Senyora Rosaura. –la va saludar mentre l'atenia la cambrera. La Senyora Rosaura va pensar que si feia veure que no l'havia vista la deixaria en pau, però la veïna va continuar.– No et volia molestar, però m'he fixat que tens la pell més... –va insistir mentre gesticulava amb les mans estirant-se teatralment la pell de la cara.– on t'ho has fet?

—Perdona? –va fer la Senyora Rosaura escandalitzada. Tant es notava que s'havia operat? Ella sempre s'havia considerat una imatge jove, aquests retocs només eren una petita ajuda.– jo no m'he operat pas.

—Vinga dona, que no és per tant. –va riure la veïna.– Si podria dir-te fins on t'han arribat els diners. Què és molt car?

La Senyora Rosaura es va aixecar de la taula escandalitzada i marxà deixant la tassa de te fumejant davant de la seva veïna. Entrà al pis i tancà la porta d'una empenta. El gat, estirat al sofà, es va sobresaltar en veure a la seva mestressa tan esverada. La Senyora Rosaura va córrer fins al primer mirall que va torbar al rebedor i amb mans tremoloses va tornar a inspeccionar-se el cutis. Aquesta vegada no es va veure tan bé com feia tan sols mitja hora llarga. Potser en tenir tot el front tan arrugat no s'havia fixat en l'estat precari que tenia les galtes, però ara que no hi havia res al front ni sota els ulls que li distragués la vista ho podia notar sense el més mínim esforç; només calia que s'acostés una mica al mirall per veure com la pell de la seva cara havia perdut elasticitat. Ai les! Era pitjor que això, si s'ho mirava detingudament una bona estona semblava que portes una careta mal enganxada, que la pell li anés grossa a la seva cara cada vegada més petita. S'estava pansint!

Per sort el telèfon va interrompre les deliracións de la Senyora Rosaura, que corregué per agafar-lo i d'una revolada se l'emportà a l'orella.

—Bona tarda, que hi és la Senyora Rosaura? –Ella assentí i digué que era ella mateixa.– miri, no sé com comunicar-li aquesta notícia, mai és fàcil... –la Senyora Rosaura la va interrompre per demanar-li si podia anar al gra. Davant de la petició la dona a l'altre costat de la línia semblà molesta.– La seva mare li va trucar fa uns dies, li deixà un missatge i esperava que pogués contestar-li.

—La meva mare? –repetí amb veu confosa la Senyora Rosaura. De seguida li vingué a la memòria aquell missatge d'una veu estranya que li deia "nena".– No ho recordo pas.

—De qualsevol manera... –va intervenir la dona.– li trucava per informar-la del defalliment de la seva mare. Sento molt la seva pèrdua.

La Senyora Rosaura torna el telèfon al seu lloc sense parpellejar. L'alè se li havia glaçat a la comissura dels llavis. Es deixà caure al sofà i quan per fi pogué tancar les parpelles les llàgrimes començaren a rodolar-li galtes avall. No havia reconegut la veu de la seva mare. S'eixugà les llàgrimes amb les mans i en passejar els dits pels camins humits que solcaven galtes avall només pogué notar les irregularitats de la seva pell.

La setmana següent la Senyora Rosaura assistí al funeral. S'havia reunit tota la seva família. A molts d'ells els va costar reconèixer a la Senyora Rosaura i molts d'ells no van ser reconeguts per ella. La seva imatge havia estat esborrada a ulls de la Senyora Rosaura i tan sols li quedava la vague idea que devien haver estat algú important per la seva mare. Van entrar tots plegats al tanatori. La gent vestida de negre arrossegava mocadors de tela blanca farcits de llàgrimes. Va seure a primera fila, com li pertocava. Aleshores les galtes de la Senyora Rosaura ja eren completament llises i la bella imatge d'aquella dona que reposava tranquil·lament davant seu ja no la commovia.

La Senyora Rosaura va sortir de la sala quan, amb prou feines, la gent començava aixecar-se dels seus llocs. No pensava quedar-se a la missa, feia anys que no suportava les esglésies.

—Iaia? –un nen d'uns sis anys, si fa no fa, va calcular la Senyora Rosaura, se li va acostar. Era el seu nét.– Què t'ha passat? –la Senyora Rosaura se'l mirà des de dalt, sense ajupir-se ni respondre.

—Marc, deixa la iaia tranquil·la que ara està una mica trista. –renyà amb suavitat una dona que sortia del tanatori. La Senyora Rosaura li somrigué a la seva filla i l'abraçà amb la força que li quedava als braços.– com estàs mama? –La seva filla havia decidit en el primer moment de veure-la que avui no era el millor dia per discutir el gran canvi estètic de la seva mare. La Senyora Rosaura trigà a respondre, havia de pensar que era el més adequat de dir en aquest moment per semblar trista.

—Coses de la vida, nena. La mare ja era molt gran... –la seva filla va assentir i disculpant-se'n va anar cap al seu cotxe blanc on l'esperava en Marc fent saltirons.

Mentre marxaven pel camí polsegós la Senyora Rosaura no va apartar ni un instant la mirada del cotxe amb un somriure als llavis que amagaven les dents serrades, pensatives. Amb els dits s'acaricià aquella última ruga a la qual no havia volgut renunciar. Just en el punt on la cara i les orelles es confonen. Aquella arruga guardava un dels seus records preferits, el naixement de la seva filla; l'Emma.

Arribà a casa en taxi. Arrossegava encara pols del camí sense asfaltar de davant del tanatori quan va entrar a casa. Va posar menjar al gat i es va servir un got d'aigua. Últimament no havia llegit gaire. Les fotografies dels seus amics i família havien anat sent substituïdes per altres que s'havia fet recentment. Així i tot, sobre la calaixera del rebedor encara hi guardava un marc de fotos amb una imatge de l'Emma de petita i un altre del seu marit. Les altres ja no hi eren. No li interessaven. Per passar la tarda va pensar que seria una bona idea recuperar l'hàbit de lectura i fou a buscar un exemplar d'Àngel Guimerà a la llibreria. En prendre el llibre entre els dits va perdre tota la intenció de llegir. Es quedà mirant la seva mà; vella, arrugada, la pell pàl·lida i la fosca es barrejava en una infinitat de taques. S'horroritzà davant aquella imatge decadent d'ella mateixa i tornà el llibre a la prestatgeria. S'abrigà bé i sortí de seguida cap a la clínica estètica. Des del pis de les Rambles no trigava més d'un quart d'hora arribar-hi caminant.

Entrà i abans que la dona de bata blanca la pogués saludar la Senyora Rosaura ja caminava a la sala d'operacions. La dona de bata blanca la va seguir sense afegir res més.

—Quins records inútils em queden? –preguntà exasperada la Senyora Rosaura. La dona de bata blanca tornà a repetir-li amb absoluta calma que cap dels seus records mancava d'utilitat.– Molt bé, més igual. –la va interrompre grollerament.– esborra el que vulguis. Però no toquis cap record de la meva filla ni del meu home. Em vull fer les dues mans. –Va informar i la dona de bata blanca va assentir i es posà a treballar.

En sortir de la clínica ja era fosc. Va tornar a casa caminant, quan va encendre un llum del pis va començar a inspeccionar-se les mans. Semblaven més joves, no hi havia dubte, però comparades amb el rostre no encaixaven. La pell era més terça però no suficientment llisa; I en el dit on guardava l'anell de casada res havia canviat. Ho havia empitjorat? Ara semblava de broma tot plegat. Aquella nit la Senyora Rosaura se'n va anar al llit sense sopar. I l'endemà al matí va sortir a primera hora a comprar-se un parell de guants nous.