Era tard, però havia menjat tants caramels que la set no em deixava conciliar la son. Vaig donar voltes i voltes en el llit, fins que em vaig decidir a baixar a beure aigua a la cuina. La casa era antiga, cruixia i donava por.

Com cada any, havia anat a passar la nit de Samhain a casa de la iaia Abby. En la Vall del Salze tots disfrutaven d'esta festa ancestral amb il·lusió i respecte. Carabasses amb somriures espectrals il·luminaven els carrers. S'encenien fogueres al voltant de les quals la gent reia, menjava i ballava cançons populars al ritme improvisat de flautes, violins i alguna gaita.

Era tradició eixir arreglats amb una llarga capa i amb el rostre tapat per una màscara que cadascú es confeccionava en secret. Deien que si ocultaves qui eres, invitaves als esperits a acompanyar-te sense por de ser descoberts. Així, morts i vius, tornaven a estar junts una vegada a l'any.

Les ombres i les llums ataronjades de la llar es movien inquietes per les parets de fusta. Em vaig armar de valor i vaig posar el peu en el primer escaló, però abans de seguir baixant, em vaig acatxar a mirar cap al saló a través dels barrots. Em va sorprendre vore a la meua iaia asseguda parlant amb algú. Qui podia ser a eixes hores de la matinada? Vaig pensar que seria la senyora Margaret, la veïna, però de seguida vaig reparar que aquella silueta que em quedava d'esquena era d'un home jove d'escarotats rissos.

Intrigada, vaig baixar sigil·losament uns escalons més per a poder escoltar alguna cosa. Llavors van deixar de parlar. Vaig creure que m'havien agarrat, però de seguida van reprendre la conversació.

Ara podia vore perfectament la cara de la meua iaia. Encara que els seus ulls brillaven plens de llàgrimes, les seues galtes estaven rosades, i la seua boca mostrava un d'eixos somriures que es guarden per als que estimes de veritat. Qui era eixe xic? Que jo sabera, no teníem cap cosí ni familiar d'eixa edat.

Llavors ell es va alçar, es va agenollar davant d'ella i va recolzar afectuosament el cap en la seua falda. Ella li acariciava el cabell amb dolçor mentres li parlava sense parar. Vaig unir paraules d'ací i d'allà, i vaig comprendre que li contava coses de la família, del nostre dia a dia. Entre murmuris, vaig poder sentir-los riure sobre la meua obsessió per la melmelada de groselles casolana. Els vaig observar durant hores. Hi havia tant d'amor en aquella escena que vaig sentir com es xopava el meu cor.

De sobte va sonar el vell rellotge de l'ampit i ambdós es van abraçar. Ell la va besar amb suavitat per tot el rostre, com intentant memoritzar amb els seus llavis cada replec, cada arruga.

Finalment, es va posar la caputxa i la màscara de cérvol que havia deixat en la taula. Va obrir la porta del carrer i va alçar el cap cap a on jo estava acatxapada. Des de quan m'havien vist?

—L'any que ve espere que t'unisques a nosaltres. Sóc el teu iaio Alan. Adéu Wendy, t'estime.

*No hay suficientes palabras de agradecimiento a mi amiga Maria Ferri por las traducciones.