Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 1142.

08.- No destorbar

La Penny va dormir a la seva suite. Res de licor, res de treure's la roba. Havia aconseguit recuperar les calces sense que en Jagged les veiés evitant així que el ridícul pugés un graó més.

Havia de programar un parell d'entrevistes i, amb una mica de sort, en Jagged no li demanaria cap cosa estranya. No sabia si podria concentrar-se gaire després de la conversa que havien tingut, l'havia descol·locat i havia acabat per preguntar-se si ell sentia res més envers ella, si en Jagged la corresponia no n'estava segura de poder evitar que passés res i no volia que passés. Li encantava aquell feina, perdre-la seria terrible.

Va sortir de la seva suite i va aturar-se davant la porta d'en Jagged trobant-se amb el cartell vermell de "no destorbar" penjat del pany metàl·lic. Pocs cops el penjava, però quan ho feia volia dir que estava component quelcom i que no volia a ningú a prop, això la incloïa a ella.

La Penny va treure el seu mòbil de la butxaca de la jaqueta i va escriure un missatge ràpid:

Com que estàs ocupat, quan acabi amb el que tenia pendent per a avui, sortiré a fer uns encàrrecs. Si necessites res pots trucar-me.

Va enviar-li i va tornar a la seva suite per a poder gestionar aquelles entrevistes abans de trucar a una de les poques amigues que conservava de la seva època a l'institut.

La Penny s'havia acostumat a romandre allunyada del seu barri, trepitjar-lo se li va fer incòmode i molest, sobre tot, quan van començar a saludar-la en reconèixer-la. Viure allà havia estat un infern, les baralles, les batudes, els tripijocs de les petites màfies... els atacs gratuïts per viure a aquell barri i el racisme i la superioritat moral amb que la tractaven en el moment que, al color de la seva pell, li afegien el conèixer el seu origen.

Va arribar al petit bar a on havien quedat amb la seva amiga Cécile i, després de saludar l'amo i a un dels seus amics de la infància, va acomodar-se a la taula que havien fet servir fins a l'extenuació durant l'adolescència. Els seus noms encara eren gravats a la fusta d'aquella taula; Cécile, Penny, Val i Delphine; el recordatori d'una vella promesa de ser amigues per a sempre. La Val havia marxat a la Xina, la Delphine s'havia enrabiat amb el món i havia desaparegut del mapa. Ara tant sols restaven la Cécile i ella que, tot i que no es veien sovint, miraven de parlar per telèfon com a mínim un cop per setmana.

Quan la Cécile va arribar la Penny escurava el segon cafè.

—Em sap greu, em sap greu, em sap greu. He trobat un embús terrible.

—Tranquil·la —va contestar posant-se dempeus—. No tinc cap presa.

La Cécile va somriure com quan eren unes nenes, no havia canviat massa, duia els cabells castanys més llargs, però les ulleres de pasta taronja eren les mateixes de quan eren adolescents.

—Feia anys i panys que no ens veiem cara a cara.

—Ja ho sé i em sap greu —va mussitar la Penny abraçant-la—. Aquesta feina no em deixa ni respirar.

—Ser la cangur d'una estrella del rock ha de ser excitant.

—No et pensis, la meitat del temps em marxa cercant coses amb lluentons i la resta parlant per telèfon...

—Meddhi, posa'm el de sempre —va demanar la Cècile quan el cambrer va passar pel seu costat.

La Cécile va somriure, va mirar-se-la com si provés de veure més enllà de la seva pell i llegir-li la ment.

—Què?

—Pensava en com has canviat, Penny —va xiuxiuejar pausada—. Quan érem unes nenes si hi havia algun merder, allà hi eres tu, a punt per trencar-li la cara a qui calgués. I mira't ara, sembles tota una senyoreta de casa bona amb un toc rebel.

—Em sembla que si ens baralléssim ara podria guanyar-la —va intervenir en Meddhi deixant una cervesa damunt la taula—. Ja no intimida.

—Als teus somnis, Med —va replicar la Penny.

A l'escola s'havien barallat tants cops que tots dos havien perdut el compte, la Penny acostumava a alçar-se amb la victòria malgrat ser dos anys més petita. Eren bons amics i, aquelles baralles, havien estat la manera incorrecta de deslliurar-se de la frustració, la pressió i la ràbia que acumulaven.

—T'espero a fora en acabar el torn —va declarar ell picant-li l'ullet—. Veuràs com puc amb tu, esquitx.

La Penny va fer una riallada sincera i va fer-li una ganyota tant bon punt va allunyar-se d'elles per a atendre a un altre client.

—Penny, què és el que et passa? —va interrogar-la la Cécile—. Et fa patir quelcom.

—No puc parlar-ne d'això amb ningú més Cécile i necessito que em juris que no sortirà d'aquí, no pots dir-li a ningú.

—Ja ens coneixem, sóc una tomba. Au va, què passa?

—No sé ni per on començar.

Va fer un sospir pesat, va abraçar-se a ella mateixa com si de sobte tingués fred i se la va mirar neguitosa.

—Si aquest porc t'ha fet res...

—No, no és pas això —va afanyar-se a treure-li la idea del cap abans no acabés de formar-se—. Em tracta bé, no m'ha pas tocat. Jo sóc el problema.

—Tu? Si t'encanta aquesta feina.

—Per això mateix.

La Cécile va enarcar les celles i va fer una ganyota.

—Digues-me idiota, però no ho entenc.

—M'encanta aquesta feina, no vull perdre-la, però m'he enamorat d'ell i això és un problema.

—I ell? Que sent res per tu?

—No ho sé —va mussitar atabalada—. De vegades penso que potser sí que sent res, d'altres no.

—Jo no el conec, només l'he vist a la tele, però les poques vegades que l'he vist contestar sobre tu m'ha semblat que ets molt important per a ell —va replicar agafant-li les mans amb força—. Sembla un adult, no un marrec ric amb un ego de la mida de la via làctia. Em penso que hauries de dir-li i si ell no sent el mateix assegura-li que no passa res i que no ha de canviar res entre vosaltres.

—Però canviarà, perquè sabrà que per a mi no és només feina.

—Pénélope, ets humana, no pots empassar-te els teus sentiments i fotre'ls a la paperera de reciclatge.

El mòbil de la Penny va tintinar damunt la taula, va alliberar les seves mans de les de la Cécile i el va desblocar; en Jagged li havia enviat un simple «passa-t'ho bé» que va fer-la sospirar.

—Et reclama?

—No, està tancat a la seva suite component quelcom.

—Doncs com que no tens presa et proposo que anem a dinar a alguna cosa i així m'expliques més d'això de que de vegades sí i d'altres no, et sembla bé?

—D'acord.

Necessitava desfogar-se amb algú, de veritat.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! No especificaré quin és el barri de Penny, perquè no vull donar-li mala fama, perquè cap barri hauria de ser jutjat pels que facin alguns.