Meitantei Conan i els seus personatges són propietat  de n'Aoyama Gosho.

Gènere: general.
Ràting: +16
Personatges: Kisaki Eri, Mouri Ran, Mouri Kogoro.
Paraules: 433.

27.- Comissaria

—Vols que anem a buscar al pare, Ran?

La nena va mirar la seva mare oblidant el dibuix en el que portava treballant tot el dia, un regal pel seu pare, perquè era com un heroi dels de la tele.

—Sí!

Va posar-se dempeus d'un salt i va córrer fins a ella amb un somrís d'orella a orella. L'Eri va acaronar-li els cabells amb amor.

—Posa't les sabates, baldufa.

L'Eri va somriure feliç veient com es calçava ella sola, tan eficient malgrat ser tan petita, n'estava molt orgullosa de la Ran. Va anar fins a l'entrada i va posar-se les seves pròpies sabates, després va atansar-li la mà i van sortir al carrer juntes. La Ran anava fent saltirons i cantussejant una cançó infantil de les que havia aprés a l'escola.

La comissaria no era massa lluny, aquella era una de les coses que a l'Eri agradava, la feia sentir estúpidament protegida.

—Bon dia agent Kyuuraki! —va saludar a l'agent de la porta amb aquell to d'emoció infantil.

—Bon dia, Ran-chan, que vens a veure al pare?

La nena va assentir tot somrient.

—Bon dia Kyuuraki-san.

—Bon dia Kisaki-san, en Mouri-san està fent un interrogatori, poden esperar-lo a la sala.

—Gràcies, ho farem.

Van pujar a l'ascensor solitari i l'Eri va prémer el botó de la planta d'investigació criminal, el passadís de parets grises estava en silenci i no s'hi veia cap investigador pels voltants; el cas en que treballaven havia de ser molt més important del que creia, potser no haurien d'haver anat.

—Esperarem a la sala en silenci, d'acord Ran?

—Sí mama.

Però la porta de la sala d'interrogatoris va obrir-se abans que hi arribessin, l'Eri va apartar a la Ran del camí de l'home que corria cap a elles...

L'Eri va obrir els ulls amb el soroll de bala fent eco al seus records, amarada de suor va incorporar-se al llit. Quants anys havien passat des d'aquell dia? Va tocar-se la cicatriu de la cuixa distreta, en Kogoro l'havia salvat amb un tret impecable i perfecte.

Va despenjar el telèfon i va marcar el número que marcava gairebé cada dia, però al que gairebé mai trucava. Va prémer el botó verd i va sentir el to de trucada fins que a l'altre costat van despenjar.

—Agència de detectius Mouri.

—Kogoro.

—Eri? Que ets tu? Ha passat res?

—Sí, sóc jo. No passa res, escolta, podem parlar una estona?

—Vols que dinem al Poirot?

—D'acord, en uns vint minuts a la porta.

L'Eri va penjar neguitosa, aquell somni l'havia fet tenir un mal pressentiment, necessitava veure'l i sentir que estava bé.

Fi