Meitantei Conan i els seus personatges són propietat  de n'Aoyama Gosho.

Gènere: drama.
Ràting: +16
Personatges: Chianti, Homes de Nefre.
Paraules: 583.

09.- Matar o morir

Una de les primeres lliçons que va aprendre a la vida era que hi ha dos tipus de persones: les que maten i les que es deixen matar. Ella no volia ser de les que es deixen matar, així que va aprendre a matar, perquè ser el caçador sempre és millor que ser la presa.

Viure aïllada al bosc amb el seu pare havia estat l'entrenament perfecte des del moment en que havia deixat de tenir por i havia pres la decisió d'enfrontar-s'hi. Havia aprés a sobreviure, a detectar els moviments dels altres i a predir-los, i a disparar.

El primer tret que va fer amb el rifle la va sorprendre, no esperant-se el retrocés, la mira telescòpica va colpejar-li dolorosament l'ull, se li havia inflat tan que, fins i tot, va creure que el perdria, però va recuperar-se i, amb la lliçó ben apresa, no va repetir l'error de colpejar-se a ella mateixa.

Va practicar, dia i nit, fins l'extenuació, fins a millorar notablement la sembla punteria foradant llaunes i trencant ampolles primer, caçant petits animals després. Tenia un objectiu marcat i faria el que fos per ser ella qui matés, perquè no estava disposada a deixar-se matar.

Quan va sentir-se prou preparada va estirar-se entre l'alta gespa i va restar, immòbil, a l'espera del seu objectiu, que va arribar quatre hores després fent esses pel camí de sorra. Va inspirar fondo, va apuntar i va prémer el gallet. El tret va retrunyir pel bosc, amplificat per l'eco, espantant als ocells i animals a la vora, i també, a ella mateixa.

Va panteixar, sense atrevir-se a moure's d'allà a on era, per si havia errat el tret, per es feia el mort. Quan va decidir-se a moure's la nit començava a caure, no havia mogut un múscul durant totes aquelles hores i, en aixecar-se, estava tota entumida. Va moure's molt a poc a poc, retallant la distància amb el cos del seu pare.

Tenia els ulls ben oberts, les pupil·les fixes i l'esguard perdut.

Era mort.

Ben mort.

º º º

Aquell últim treball havia estat ridículament fàcil. Va desmuntar el rifle i va encabir-lo a la funda vella d'una guitarra.

Va fregar-se l'ull esquerre a on el tatuatge de les ales d'una papallona que s'havia fet dos dies enrere començava a guarir-se. Coia.

Va baixar les escales del vell edifici d'apartaments amb calma, com si no fos res més que una inquilina que surt a assajar amb el seu grup de música indie. A la porta hi havia un cotxe aparcat, un que no hi era abans d'entrar, al seu interior hi havia dos homes vestits de negre, com un parell de corbs.

La porta del conductor es va obrir i un dels corbs va baixar-ne. El cabell llarg i platejat movent-se amb el vent, la seva alçada imponent, la seva cara cruel; la seva simple presència semblava ser una amenaça.

Ella va tancar-se la jaqueta i va disposar-se a passar-hi de llarg, però el corb va parlar i ella va aturar-se.

—Has superat la proba, benvinguda, Chianti.

—Qui...?

—Puja el cotxe, aquest no és el lloc per parlar-ne.

Va pujar-hi, agafant amb força la pistola que duia amagada a la jaqueta, perquè ella no era de les que es deixen matar, perquè entre matar i morir ella sempre triava matar.

Aquell dia va desfer-se de l'últim destorb de la seva vida anterior. Va matar-se a ella mateixa per a que nasqués la Chianti, la versió millorada de qui havia estat.

Fi