Meitantei Conan i els seus personatges són propietat  de n'Aoyama Gosho.

Gènere: amistat.
Ràting: +13
Personatges: Mouri Ran, Kudo Shinichi.
Paraules: 457.

08.- Tardor

El terra de l'escola era ple de fulles seques i daurades, la Ran va clavar una puntada a una de les muntanyetes, que algú s'havia pres la molèstia de recollir a un costat, escampant-les pertot rient. Jugar amb les fulles era una de les coses que més li agradaven. Va agafar-ne un grapat i el va llençar enlaire.

—Què fas, Ran?

La nena va girar-se somrient, amb les galtes pintades de vermell per les rialles i vent fresc de la tardor.

—Shinichi! T'esperava! Tornem junts a casa.

Ell va entretancar els ulls, li havia dit tantes vegades que no l'esperés que havia perdut el compte, els entraments de futbol acostumaven a allargar-se abans del torneig interescolar i mai se sabia quan podien acabar.

—Burra, t'he dit que no m'esperessis. Hauries d'haver tornat amb la Sonoko.

—Però... volia esperar-te.

En Shinichi va sospirar, era molt tossuda, segur que en arribar a casa els seus pares els renyarien, a ell per dur-la tan tard i a ella per no tornar directa a casa.

—Saps què, Shinichi?

—Què?

En Shinichi va oferir-li mà i ella se la va agafar sense dubtar-ho, van emprendre el camí de tornada a casa.

—Diumenge el pare i la mare em duran a la muntanya, torrarem castanyes i courem moniatos —va dir tota emocionada, a banda de les fulles seques, li encantaven els productes de tardor—. La mare m'ha dit que podia convidar-vos a tu i a la Sonoko si ho volia. La Sonoko m'ha dit que hi vindria, que vindràs tu també?

—A la muntanya? Això també es pot fer a casa.

—Però és més divertit a la muntanya! Va, digues que sí!

En Shinichi va mirar-se la seva petita amiga, se la veia tan emocionada i feliç.

El seu cor va fer un batec diferent, com fora de ritme, i de sobte, la Ran, li va semblar l'esser més màgic del món, les seves galtes vermelles, els seus ulls brillants, la seva cara arrodonida, la pluja de fulles daurades darrere seu... Va sentir com la cara se li encenia, igual que si hagués estat corrent durant hores.

—Shinichi! T'has posat tot vermell! Que potser tens febre?

—Què? No, no, estic bé —va remugar ell avergonyit.

—Estigues quiet —va demanar ella deixant-li anar la mà, va treure's el mocador prim de color groc que duia al voltant del coll i li va posar a ell—, si et poses malalt no podràs pas venir.

—No estic malalt et dic.

—Aleshores, vindràs?

—Està bé, pesada, hi aniré.

La Ran va riure feliç desitjant que el diumenge arribés ben aviat per poder gaudir amb els seus amics.

Però en Shinichi no hi va anar, l'endemà tenia tanta febre que va passar-se una setmana al llit.

Fi