Meitantei Conan i els seus personatges són propietat d'Aoyama Gosho.

Gènere: angoixa, romanç.
Ràting: +16
Personatges: Haibara Ai / Miyano Shiho, Gin, Tsuburaya Mitsuhiko.
Paraules: 528.

05.- Calibre

La boca del canó semblava un ull llençant-l'hi una llambregada letal. Sabia que aquell dia havia d'arribar, malgrat això, va adonar-se que no estava preparada per morir.

Pensà en la seva germana, en els seus pares, en els petits detectius i en ell, en ell també. En Shinichi Kudo, encongit temps enrere per la droga que féu ella.

—No facis aquesta cara, Sherry, no te'n alegres de veure'm? —la seva veu cruel llençà aquella pregunta com si fos un joc—. Sabies que et cercava.

—Pretens fer-te el graciós?

El somrís, tan cruel com la seva veu, decorà el seu rostre. La Shiho romangué immòbil mantenint a ratlla la tremolor que amenaçava amb delatar-la, la expressió d'indiferència que tan havia practicat va obrir-se pas entre la de la por que havia mostrat.

—Endavant, apunta bé.

I en Gin ho féu, apuntant al seu cap, la pistola, de sobte més petita semblà riure d'ella.

—No tan ràpid —mormolà en Gin tot desviant l'arma apuntant darrere ella.

La bala de petit calibre li passà fregant l'orella, la ràfega de vent morí amb un breu plany. Qui hi havia darrere seu? No hi hauria d'haver ningú. Allà només eren ells dos i la neu. La Shiho es girà, a terra hi havia un cos inert amb la cara plena de sang i els ulls esbatanats fixos al no res, les galtes esquitxades de pigues.

—No!

—Ja t'ho havia dit, oi Sherry? T'havia dit que et mataria a tu i a qui t'envoltés.

L'encanonà, la pistola amenaçant.

—Adéu, Sherry.

Es despertà xopa de suor, amb la respiració irregular i massa accelerada. Un malson, un altre, un més dels que tenia a diari des que tornà a veure a Gin i aquest renovà la seva amenaça de matar-la a ella i a qualsevol al seu voltant. Havien passat dotze anys i encara la perseguia aquella por irracional.

L'Ai sabia que era inevitable, que en Gin acompliria la seva promesa tard o d'hora, la pregunta no era quan, sinó quin calibre escolliria per fer-ho i quants trets rebria, fins a quin punt la torturaria.

—Un altre malson?

—No —replicà—, somiava que corria la marató de Boston.

Amb cara de son li somrigué, l'Ai sempre fent-se la valenta, evitant per tots els mitjans semblar fràgil o espantada.

—Au, vine, esportista onírica.

L'Ai va dedicar-li un somrís indulgent, com si encara fos aquell marrec repel·lent amb la cara pigada, que competia amb l'Edogawa Conan per impressionar-la.

—Ni parlar-ne —replicà pessigant una de les seves galtes esquitxada de pigues—. Estic tota suada, me'n vaig a la dutxa.

—Au! Ai! —es queixà per la pessigada.

—Que no se t'acudeixi morir-te.

En Mitsuhiko li agafà la mà amb força ja acostumat a aquelles sortides lúgubres.

—No en tinc pas cap intenció de fer-ho.

S'aixecà posant-se una samarreta massa gran, tapant la seva pell i les velles cicatrius de les bales que en Gin li disparà al terrat de l'Hotel Haido City.

—Ai, no desapareguis.

Somrigué amb la mà recolzada al marc de la porta.

—No ho faré sinó és que se m'empassa la dutxa.

Marxà en silenci amb el desig de fugir i de salvar-li la vida.

Fi