Meitantei Conan i els seus personatges són propietat d'Aoyama Gosho.

Gènere: romanç.
Ràting: +1
Personatges: Takagi Wataru, Sato Miwako.
Paraules: 630.

04.- Sota l'aigua

Va sospirar, recolzat a la barana del llac de Tropical Land, havia anat passant el temps i les coses havien canviat, però encara hi pensava. S'havia deixat gran part dels seus estalvis, que tampoc és que en fossin gaires, per comprar un anell que ara dormia a sota l'aigua. Quina sort la seva!

Tot i que aquell dia la seva relació amb la Sato havia començat a establir-se, la pèrdua d'aquell objecte era com un punyal clavat a la seva ànima.

Algun dia n'hauria de comprar un de nou, però cap podria substituir al que dormia a les profunditats del llac artificial. Era insubstituïble, no pel seu valor econòmic, ni perquè fos una peça única i exclusiva, sinó pel seu significat. Perquè la compra d'aquell anell havia estat l'acte més valent i decidit que havia realitzat mai.

Va sospirar vençut.

Va fer un bot quan un objecte fred va tocar-li el clatell, la Sato va riure atansant-li un got de cartró amb una palleta.

—Perdona per haver-te fet esperar, hi havia molta cua als lavabos.

—N-no passa res —va replicar tot agafant el got. S'havia perdut en els seus pensaments, no sabia si havia trigat tan com per haver de disculpar-se—. Què és?

—Refresc de cola.

—Si m'haguessis dit que volies res per beure ho hauria comprat jo.

Ella li va somriure amb afecte.

—M'ha agafat set de sobte.

—És clar.

Se'l veia moix, quan havien arribat al parc semblava content, però ara...

—Que passa res?

—No. Seiem una estona, vols?

Va accedir, seguint-lo fins a un dels bancs amb vistes al llac. S'havia posat seriós, i si volia deixar-la? Però, si volgués deixar-la hauria escollit aquell lloc per fer-ho?

En Takagi va seure, ella va imitar-lo mantenint-hi una distància desacostumada, que ell no va semblar notar. Va tornar a sospirar amb mala cara.

—Ves, no sé per a què m'has portat si has d'estar amb aquesta cara de pomes agres —es va queixar la Sato de cop i volta—. Si tan t'avorreixes pots marxar, eh?

—No, no és això, Sato-san.

—I doncs?

Li hauria d'explicar encara que no volgués fer-ho, perquè no volia engegar-ho tot a dida.

—L'última vegada que vam ser aquí la meva motxilla va caure al llac.

—Ara que hi penso, en Conan-kun m'ho va explicar.

—Però no és la meva motxilla el que em preocupa, és que a dins hi havia una cosa.

—Quina mena de cosa? —li va preguntar la Sato entretancant els ulls.

—U-un...

Es va enrojolar fins a les orelles, acotant el cap va inspirar fondo, com podia fer-li tanta vergonya tan poca cosa?

—"U-un" què?

—Un anell!

—Un anell? —va repetir, en Takagi va assentir amb energia tot vermell—. Però si tu no en dus d'anells.

—No aquest tipus d'anell! Un per tu, per tu.

—Per mi? Però si jo tampoc...

Va emmudir, amb les galtes vermelles, entenent de sobte a quin tipus d'anell es referia.

—Oh.

—Però ara dorm a sota l'aigua i no hi ha manera de treure'l —va mormolar amb to decebut. La Sato va imaginar que devia preguntar si podien recuperar-lo i havia rebut una negativa fulminant—. Quina mala sort.

—Burro... jo no en necessito cap d'anell.

—Però, Sato-san...

—En tinc prou amb el que tenim, no necessito res més que saber que no desapareixeràs.

Se'n recordava del que li havia promès aquell dia, malgrat el shock, malgrat estar en ple atac d'ansietat.

—Perquè els anells es perden o es trenquen, però tu ets policia i, la paraula d'un policia, no pot trencar-se, oi? Tu, em mentiries, oi?

En Takagi va tancar la distància entre ells per passar-li el braç per sobre i atreure-la cap a ell.

—Mai et mentiria, Miwako.

I aquella afirmació era millor que aquell anell que dormia sota l'aigua.

Fi