Va obrir els ulls atordida amb una estranya sensació de desfici entortolligada al seu pit. Notava la boca i la gola tan seques que li cremaven. No sabia a on era més enllà del que li ensenyaven els seus ulls, semblava una habitació anyenca en algun tipus de casa abandonada perquè podia veure el cel serè i estelat a través del gran forat de la teulada. Estava envoltada de pols i brutícia de tota mena. Va voler aixecar-se, però no va poder fer-ho pas, el seu cos es negava a obeir les seves ordres. No estava lligada, ho sabia, no notava cap mena de pressió més enllà de la del seu cos descansant damunt la fusta bruta i humida de terra.

A on era? Aquell lloc no s'assemblava a cap lloc a on pogués ubicar-se a ella mateixa, en realitat, dubtava que mai hagués decidit anar-hi a un lloc així per pròpia voluntat. A més, no hi havia edificis abandonats a on vivia, ni hi hauria entrat d'haver-ne'n, i, sobre tot, a on vivia les estrelles amb prou feines es veien per la contaminació lumínica. El pànic començava a guanyar-li la batalla.

Va provar de fer memòria, de recordar a on era i com hi havia arribat fins allà trobant-se amb un enorme espai en blanc. No recordava pas res.

Va agafar una glopada d'aire i va retenir-la als pulmons intentant calmar-se. El pànic no l'ajudaria pas a recordar, altrament, li entorpiria la tasca.

D'acord, què era l'últim que recordava? El sofà de casa i un telèfon que sonava. Sí, exacte. Era a casa, asseguda al sofà veient una d'aquelles avorrides pel·lícules de sobretaula que feien els caps de setmana desprès del telenotícies de migdia, aleshores havia sonat el seu telèfon mòbil des de la tauleta de vidre de davant d'ella. La temptació d'ignorar-lo i deixar-lo sonar eren fortes, però finalment havia contestat la trucada. Era una dona, o si més no això creia.

Va provar d'empassar saliva, però no va poder fer-ho. La gola li cremava, resseca i irritada.

Tancant els ulls va concentrar-se un altre cop en la veu a l'altre costat de la línia, en la cadència suau, en el to amable i alegre, en la rialleta musical que l'acompanyava. La cara d'una dona va dibuixar-se darrere les seves parpelles, una cara rodona emmarcada per una cabellera rossa, amb les galtes i el nas esquitxats de pigues, els ulls grans d'un bonic color de mel, uns llavis pintats de vermell. La coneixia, sabia qui era.

«Fany» va pensar. La seva millor amiga. La persona amb qui havia crescut i a qui adorava.