VII

Vaig gemegar mentre m'arrossegava, obligant-me a ignorar el dolor i la pluja. Aquella cosa no semblava seguir-me, encara podia sentir la seva rialla.

Les pedres i la bardissa m'esgarrapaven els braços, però vaig aturar-me. Volia salvar-me. Volia viure. Avançar, en allò vaig concentrar-me, en no aturar-me.

Vaig veure una ondulació entre els arbres, plena d'esperança vaig continuar, arrossegant-me penosament per la bardissa. Gairebé podia tocar-la amb els dits. Vaig albirar la carretera, la C-13, i el seu punt negre més famós, dempeus al bell mig del carril de pujada, a la corba, hi havia una figura immòbil i fosca, tement que fos algun amiguet d'aquella cosa vaig agotnar-me, encara més, i la vaig observar amb terror.

Era una dona, podia distingir la corba dels seus pits sota la roba molla, no era massa alta i se la veia prima i fràgil. Mantenia el rostre alçat cap al cel, com si provés de contemplar la lluna entre els núvols de tempesta. Com més me la mirava més coneguda se'm feia, tot i que la pluja no em permetia veure-la amb claredat. Vaig decidir deixar d'amagar-me. No em detindria ara que era tan a tocar de la sortida d'aquell malson.

Vaig recolzar les mans a terra i em vaig incorporar; sentint-me un pèl marejada vaig inspirar fondo. No podia defallir, no ara, estant tan a prop de la carretera. Vaig aixecar-me trontollosa, el riure a les meves espatlles va parar, però no vaig mirar enrere.

Vaig fer una passa, després una altra i una més. El mal del costat era quasi insuportable, les cames em pesaven i em bullien els braços per les esgarrapades. La pluja començava a tornar el terreny en una trampa de fang.

Sense aquell riure el so de la pluja era aclaparador.

Vaig estirar els dits fins a gairebé fregar aquell ondulació que em separava de la carretera, la dona a l'altra banda seguia allà com una estàtua.

Vaig començar a sentir el soroll d'un motor que s'apropava, l'eco a les roques m'impedia saber de en quina direcció venia. El so era cada cop més a prop, però no podia ubicar-lo, seria perillós saltar a l'asfalt, però si no ho feia potser mai podria fugir. Vaig esperar uns segons més, esperant veure els llums. Quan van deixar-se veure il·luminaren a la dona, llavors vaig reconèixer-la, era jo qui estava palplantada al mig de la carretera, immòbil mirant la tempesta.

—No! —vaig xisclar travessant la barrera ondulant.

Xerric de neumàtics. Un cop sec, dolor.

Vaig rodolar per l'asfalt, dolor intens.

—Collons! És morta?

—Què cony hi fotia al mig de la carretera?

—E-era allà palplantada, no.. no he pogut...

Passes apropant-se.

Atordiment.

—Truca a una ambulància! Crec que encara és...

Silenci.

—Eeet tiiinc —va xiuxiuejar aquella veu d'àvia per a després riure-se'n—. Que divertida que ets. Mai has estat dempeus a la carretera.

Foscor.

Fi