IV

Espantada vaig obrir els ulls topant-me amb el sostre, vaig sentir sota el meu cos un matalàs tou i vaig relaxar-me, tornant a tancar-los. Era a casa, ho havia somiat tot. Vaig sospirar alleujada. Vaig moure'm fins a quedar estirada de costat per a poder mirar per la finestra, però allà no hi havia cap finestra, no era casa meva.

—Víctor —vaig mussitar mirant de no sonar aterrida. Ell va assentir, tombat al meu costat—. Què està passant? A on som?

—Som a Sant Quirs.

—Sant Quirs no...

«Existeix» vaig pensar, però no li ho vaig dir. Hi ha tres versions diferents de la mateixa llegenda sobre Sant Quirs i Rose, a dos d'elles s'esmenta el poble de Sant Quirs extint a causa de la pesta, i a l'altra es parla només d'una casa al bell mig del bosc de Rose. Un poble sencer esborrat del mapa.

—És una llegenda —vaig replicar—. Ho saps tan bé com jo.

—Júlia, les llegendes sempre tenen un punt de realitat al darrere.

—Per què ets aquí? Què és el que vols de mi?

En Víctor va semblar dubtar, va seure a sobre del llit i va abraçar-se els genolls.

—Et trobava a faltar, volia que tornessis, encara que sabia que no havies de fer-ho —va xiuxiuejar. Vaig provar d'incorporar-me, però em feia mal tot el cos, vaig mirar-me el braç que era ple de marques de lligadures. Res d'allò havia estat un somni, com havia pensat en despertar—. Vaig atreure't al bosc, esperant que t'espantessis i marxessis abans no fos massa tard. Abans no quedessis aquí atrapada amb mi.

—No entenc res, Víctor.

—S'enamorisca d'algú, el persegueix fins a fer-li perdre la raó, fins que ja no queda res. però amb tu tot ha estat més ràpid, perquè estàs sola...

Un xiscle va alçar-se des de l'exterior, seguit d'un altre més i un altre, i un altre...

En Víctor va estirar-se i va abraçar-me, el seu cos era fred.

—La nit del meu accident, tu hauries d'haver vingut amb mi.

—Però tenia mal de cap i vaig quedar-me a casa —vaig afirmar enfonsant la cara a la seva espatlla, com feia quan érem un parell d'adolescents i tenia por.

—Estava enfadat amb tu, creia que era una excusa perquè havíem discutit, anava més ràpid del normal, la nit era clara i la lluna brillava il·luminant la carretera. La moto rugia sobre l'asfalt, mentre jo seguia donant-li voltes a la nostra baralla.

»A una de les corbes vaig veure el que va semblar-me un nen a la vorera d'emergència, vaig distreure'm mirant-me'l, en arribar a la seva alçada va ensenyar-me un somrís sinistre de dents punxeguts i blancs.

»Va sentir un clàxon, vaig apartar la mirada d'aquella corba. L'últim que vaig aconseguir veure van ser els fars d'un camió que venia de cara, m'havia fotut al seu carril. No vaig poder esquivar-lo.

»Aquí, aquesta cosa, reuneix a les seves víctimes.

—Vols dir que sóc morta?

—No, encara no, però espera que moris.

—De qui parles?

Va encongir-se sobre ell mateix com si li fes mal quelcom, estrenyent l'abraçada, no va contestar. Fora els laments continuaven la seva simfonia macabra.